El Piano Autor: Un relat de Estrella de mar E   l Piano Àngela Jordi comprovà l'hora del rellotge. Observà l'entrada detingudament i després tornà a mirar compulsivament el rellotge un altre cop. Les dotze tocades. Sabia que era l'hora. Però allà no apareixia ningú. Hauria sigut imaginació seua? Aquella música? Aquella ombra? No. Era massa real per ser producte de la seua imaginació. Sabia que a aquella hora, cada nit, en aquella caseta apareixia algú i tocava el piano. * * * L'única herència que li deixà el seu oncle ric fou una casa als afores de la ciutat, prop d'una petita vila. Mai havia sentit parlar d'aquella casa fins que en va rebre l'escriptura. Decidí mudar–s'hi, ja que la seua casa era massa petita i la distància que hi havia de la ciutat a la universitat era la mateixa que des de la vila. De camí cap a la casa, s'aturà a la vila per a comprar provisions. La gent va ser prou simpàtica amb ell fins que els va dir que se n'anava a viure a la casa dels afores. El miraren espantats, alguns amb llàgrimes als ulls, pàlids de la por que els feia només sentir–la esmentar. Tractà de preguntar–los què era el que passava, però ningú no volgué contestar–li. Marxà del poble amb la mosca al nas i insegur del que anava a fer, però prosseguí el seu viatge. Durant el trajecte, es topà amb un vell granger muntat en un tractor que li barrava el pas. Baixà del cotxe i li preguntà si es podia apartar per a poder passar ell. L'home es disculpà i s'apartà. –Que on aneu, jove? –preguntà el vell un cop s'hagué quedat a un costat de la via. –A la casa dels afores. –Oh! –féu l'home en un to greu. No arribà a espantar–se ni a empal•lidir, però es posà molt seriós. –Què passa? –preguntà Jordi enutjat perquè ningú no li ho expliqués. –Es diu que hi ha un fantasma. –Un fantasma? –preguntà sorprès. No podia creure's que la gent fóra tan crèdula. Se sentí més alleujat al saber que només eren velles creences d'uns vilatans avorrits. –Sí –afirmà el granger anant a la seua–. Expliquen que fa molt anys, la propietària, una prodigiosa al piano, fou morta per un ex–amant gelós. Aleshores ell es va quedar amb la casa, però mai no hi va arribar a anar, per por que el fantasma d'ella volgués venjar–se'n. Cada nit, a les dotze tocades, s'encenen els llums i se sent tocar el piano en tota la vall. –Vaja. És increïble –digué sense creure's ni un sol mot del que acabava de dir. –Creu–me, jove –xiuxiuejà per por que algú el sentís–, jo vaig passar una nit per davant la casa i la vaig veure i la vaig sentir. –Increïble –repetí visiblement cansant d'aquella xarrameca–. Me n'haig d'anar. –Però... el fantasma... –Ja veuré què és el que faig amb ell. –No és qüestió de prendre–s'ho a broma. –No, no, i ara. Els fantasmes són cosa seriosa –fanfarronejà–. Vaig a fer–los una visita i dir–los que ara la casa és meua. El granger se'l mirà indignat tornant a posar en marxa la màquina. Jordi se'n tornà al cotxe i continuà amb aquell viatge que semblava no tenir fi. Finalment divisà la casa. Obrí la porta de la reixa però algú el distragué. Una xiqueta que anava en bicicleta. Una mica més i cau al fang de l'ensurt. Anava en direcció contrària a la que anava ell. Duia una capa amb caputxa de color grana. Al braç portava una cistella amb tota classe d'aliments. Tenia els cabells daurats, recollits en dues gracioses trenes. Jordi li féu un gest amb la mà per a saludar–la. La xiqueta se'l quedà mirant. El seu rostre no tenia expressió alguna. Semblava l'ombra del que havia sigut una xiqueta. Estava molt pàl•lida i tenia unes profundes ulleres al voltant dels ulls. La xiqueta passà pel seu costat sense dir res i continuà amb el seu camí. Jordi tardà una estona en recuperar–se i entrar al recinte de la casa, la qual tenia un extens jardí salvatge que l'envoltava. Deixà el cotxe al garatge i agafà unes claus ben rovellades per a entrar a la misteriosa casa. La porta s'obrí amb un garranyic mentre aixecava una enorme quantitat de pols. Donà unes passes cap a dins que ressonaren per tota la casa. La foscor en què estava sumida la casa el féu estremir–se. És clar que no creia en fantasmes. Però hi havia certa cosa dins la casa que li feia remoure's per dins. Es recordà a si mateix que els fantasmes no existien i obrí les finestres per a deixar passar l'aire. Inspirà ben al fons i observà detingudament la casa per dins. No estava tan malament, després de tot. Durant les setmanes següents va estar netejant i arreglant la casa sense descans. A les nits estava tan cansat que ni el despertador més potent hauria pogut despertar–lo. La casa arribà a semblar un palau. Jordi mai s'havia esforçat tant en fer una cosa bé. Però sempre li havia fet il•lusió ser propietari d'una enorme mansió; i no havia desaprofitat l'ocasió pel simple fet que la casa estiguera a punt d'esfondrar–se. No va ser fins passat un mes que recordà el que li havia dit el granger sobre els fantasmes. Totes les seues creences s'enfonsaren quan una nit la dolça melodia d'un piano el despertà. En un principi cregué que estava somniant, però la persistència del piano li demostrà que no era així. Intentà tranquil•litzar–se i pensar amb sensatesa què podia significar allò. Podia ser simplement que s'havia deixat engegada la ràdio. Però, si no recordava malament, se li havia espatllat i, amb l'enuig, l'havia llençat per la finestra. Descartà la idea que fóra la seua ràdio. Aleshores d'on provenia aquella música? Potser era d'algun veí. Impossible. No hi havia cap forma de vida en 20 km a la redona. Molt bé, perfecte. Ara resultava que hi havia un fantasma a casa seva que a les tantes de la nit es posava a tocar el piano. Ja veus tu, la gràcia. I el que era ja per a rebentar de riure era que en la casa no hi havia cap piano. Jordi decidí que per a descobrir d'on provenia aquella música el millor que podia fer era anar ell directament a veure–ho. El problema era que li feia por. No volia admetre–ho, però per primer cop en vint anys, tenia por d'alguna cosa. Féu el cor fort i s'aixecà. No podia ser tan greu. També hi cabia la possibilitat que algú li hagués volgut gastar una broma. Si era així, fóra qui fóra, se'n penediria. Alehores la música deixà de sonar. Jordi esperà en silenci durant uns minuts, però no tornà a sentir–se res. Potser només havien sigut imaginacions seues. Així que continuà dormint sense donar–li gaire importància. A la nit següent, el piano tornà a sonar. Jordi no sabé què fer, si esperar que deixara de sonar o no. Encengué elllum i mirà per la finestra però no s'hi veia res. Al cap d'uns minuts, la música cessà. Un cop més, Jordi tornà al llit, però ja una mica més preocupat. Al matí següent, regirà la casa de dalt a baix buscant un piano, o, almenys, algun indici de l'origen de la música, però no hi trobà res. Durant les nits següents el piano tornà a sonar però ara s'adonà que, a més, cada nit tocava a la mateixa hora. Una nit, cansat d'esperar, s'aixecà d'una revolada decidit a descobrir el misteri. Es posà la bata i les espardenyes i baixà per les escales tractant de fer el mínim renou possible. Encengué el llum del rebedor i es quedà quiet atenent per a percebre el més mínim. La música encara se sentia, però provenia de fora. Anà cap a un dels finestrals i obrí la persiana. Veié una llum a l'altre costat del jardí. El fet d'haver d'eixir de la casa a aquelles hores de la matinada no li feia cap gràcia, però l'ocasió ho requeria. Agafà una llanterna i les claus i eixí fóra. Travessà el jardí a grans gambades i veié que la llum provenia de la caseta on havia guardat tot el que destorbava. La música també venia d'allà. Accelerà el ritme de les passes fins que estigué a tan sols uns metres. Aleshores ensopegà amb alguna pedra que sobreeixia i caigué. –Au...! –gemegà amb veu esmorteïda. De sobte, el piano deixà de tocar. Se sentí un cop fort i els llums es van apagar. Jordi s'aixecà barroerament i corregué cap a la caseta, oblidat de tots els seus temors. Es detingué davant la porta del traster i l'obrí lentament. Es quedà una estona esperant davant la porta, mirant dins d'aquella caseta tan fosca. Donà una passa endavant, llavors una ombra escorredissa passà just pel seu costat. Jordi es quedà petrificat. Quan pogué reaccionar, ja no hi havia cap rastre de l'ombra. Il•luminà amb la llanterna el jardí, però no hi veié res. Alenà a fons i encengué el llum del traster. Apagà la llanterna i hi entrà. Alsehores veié el piano. Estava mig cobert amb un llençol ennegrit per la brutícia. Jordi avançà ràpidament cap allà, apartà el llençol i obrí la tapa del piano. Les tecles estaven grogues, i, exceptuant les del centre, estaven plenes de pols. Sabia que allò només podia significar una cosa. El que volguera que fóra aquella ombra havia estat tocant el piano. Si no haguera cridat quan havia caigut, l'ombra no hauria fugit. L'hauria pogut atrapar. Tot i que si el que li havia dit el vell era cert, vindria a tocar el piano cada nit. I tindria l'oportunitat de saber què era allò que cada nit venia a destorbar–lo. No pogué tornar a dormir, decidí veure la televisió fins que es fes de dia. Es passà tot el dia planejant què era el que podia fer. Decidí quedar–se tota la nit al traster, esperant. Sopà de pressa i corrents i, tant bon punt es féu de nit, s'instal•là al traster. S'endugué un llibre perquè la son no li jugués una mala passada. Encara que quan intentà posar–se a llegir, els nervis no el deixaren centrar–se en la lectura. Passaren les deu, les onze, les dotze, les dotze i mitja... Però allí no apareixia ningú. Revisà quatre o cins vegades els tres rellotges que portava, però a no ser que s'haguessen posat d'acord per a fer–li la guitza, cap dels tres no estava espatlat. Quan Jordi hagué perdut tota esperança, se sentiren unes passes. Jordi s'arrecerà en el seu amagatall fet un sac de nervis. La llum s'encengué. Jordi intentà tranquil•litzar–se i que el seu cor deixés de bategar tan fort: temia que el pogueren sentir. Aleshores algú tragué el llençol del piano i s'assegué a la banqueta. El que veié Jordi el deixà estupefacte. Durant uns minuts es quedà sense saber què fer o pensar. Finalment, eixí del seu amagatall. Asseguda a la banqueta, enfront del piano hi havia una xiqueta. Devia tenir uns deu anys, i, si Jordi no anava errat, era la mateixa xiqueta que havia vist eixint de sa casa el dia que s'hi instal•là. La xiqueta deixà escapar un crit per l'ensurt, però no es mogué d'on era. Jordi agafà una cadira, la col•locà al costat de la xiqueta i s'hi assegué. La xiqueta mirava el piano fixament i estava totalment pàl•lida. –I bé? –digué Jordi trencant el silenci únicament interromput per la respiració entretallada de la xiqueta. La xiqueta es girà lentament i mirà Jordi. –Jo... ho sent. –Qui ets? Per què véns cada nit a tocar el piano? Per què...? –Jordi parà de sobte al veure la cara que se li estava posant a la xiqueta–. Tranquil•la, no et faré res. Només vull que em dónes explicacions. –Volia tocar el piano... era l'única manera que tenia de... –Com podies saber que aquí hi havia un piano? –La casa... era de la meva àvia. Ella era pianista –la xiqueta féu un lleu somriure, orgullosa. Era el primer somriure que Jordi li veia–. Però... va tenir problemes i un senyor es va quedar la casa. Per això... ella em va contar on estava el piano. –Això és tot? La xiqueta assentí amb el cap. –Com et diuen? –Àngela, senyor. –Bé, ara et portaré a casa i parlaré amb els teus pares, d'acord? –Mare. –Què? –féu Jordi desconcertat. –Jo no tinc pare. Per això deia que... –Està bé, està bé. Anem. Jordi s'aixecà i Àngela el seguí. –Saps que m'has fet endur–me un bon ensurt? La xiqueta únicament mirà el terra avergonyida sense dir paraula. Jordi portà a Àngela a sa casa, que era tan petita que cabia dins el seu traster. Allà es trobà amb la mare i l'àvia d'Àngela, que demanaren disculpes per l'ensurt que li havia fet passar la xiqueta. –Veurà... sentim molt el que ha passat, –digué l'àvia de la xiqueta– l'únic que volia era que l'Àngela toqués el piano i, com que nosaltres no tenim diners com per a comprar–ne un... –Comprenc les seues raons senyora, el que vull saber és quina relació tenia vosté amb aquella casa... i amb el meu oncle. –Ah, és clar. D'això... és una història difícil d'explicar. Intentaré ser breu i clara. Marc, el teu oncle, i jo havíem sigut amics de tota la vida... –Van arribar a ser nuvis? –Eh... sí, bé durant una època, però allò no durà molt. Igualment, vam continuar sent amics. En aquella temps jo era pianista, rica i famosa, no podia desitjar res més. Però un home em va enganyar i es va endur tot el que tenia sense deixar–me res. Marc em va oferir la seva casa, una herència dels seus pares, crec. Amb els seus estalvis em va comprar un piano, perquè pogués continuar tocant. Ell sempre em deia... que deixar córrer un talent com el meu era un crim –les paraules de l'anciana eren pausades i dèbils, com si li costés un esforç cadascuna d'elles–. Semblava que les coses tornaven a anar–me bé, tenia una casa, un treball i podia tocar el piano. No obstant, tot deixà de rutllar quan Marc descobrí el meu embaràs. En el fons, continuava estant enamorat de mi... la gelosia el cegà i em deixà sense casa. Amb els meus estalvis vaig aconseguir comprar–me... això –digué mirant l'habitatge on estaven–. Poca cosa. Vaig tenir la meua filla –murmurà senyalant la mare d'Àngela–. Tan prompte com acabà els estudis, se n'anà del meu costat i es casà. Tingué la petita Àngela... i, quan el seu marit morí, tornà amb mi. –Ho sent –mormolà Jordi mirant la jove viuda. –No passa res. –Si no vos importa, continuaré amb la història. –Sí, sí, continue. –Bé, aleshores, quan vaig descobrir que l'Àngela havia heretat el meu talent, li vaig explicar on havia amagat el piano abans de marxar. Sabia perfectament que el teu oncle no hi posà un peu a sobre des que me'n vaig anar. Si no haguera sigut tan orgullós... –Sap que ha mort? –Sí. Vaig rebre una carta seua. Quan estava agonitzant em va escriure una última carta. Es veu que volia morir en pau. Em demanava disculpes, però que no podia tornar–me la casa, que te la deixaria a tu, el seu nebot predilecte. Quan em vaig enterar, li vaig dir a l'Àngela que no hi tornés a la casa. Però ja se sap com són els xiquets –digué mirant severament a la xiqueta. Àngela abaixà el cap, avergonyida. Jordi sospirà alleujat. Després de tot, la seua casa no estava posseïda per cap fantasma. -Àngela –murmurà Jordi, dirigint-se a la xiqueta amb veu suau-. Pots venir sempre que vulgues a tocar el piano. Però m’ho has de dir, d’acord? No es pot entrar d’aquesta manera a la casa d’altra gent. Vaig estar a punt de creure’m la història del fantasma, sabeu? –digué Jordi parlant a l’àvia i la mare. -Ja se sap, els pobles petits –sospirà la mare, que parlava per primer cop. Jordi somrigué. -Sí. I ja saben. Sempre que vulguen venir a fer-me una visita... estaré content de rebre-les a les tres, d’acord? -Li estem molt agraïdes –digué l’àvia. -Bé, doncs… me’n vaig. -Fins aviat. -Adéu. * * * Passaren les setmanes i ni Àngela, ni la seua mare, ni la seua àvia aparegueren per sa casa. Fins que un bon dia Jordi decidí fer-los ell mateix una visita a la seua petita cabanya. Però un cop al poble, no hi trobà rastre de la llar d’aquelles tres dones. On hauria d’haver estat la cabanya només hi va trobar els fonaments del que fa un temps degué ser una casa. Preguntà a la gent del poble, però ningú va saber contestar-li... no va voler. Va ser tornant a sa casa, que es va trobar amb el granger del primer dia. -Bon dia! -Encara per aquí? –preguntà el granger sorprès. -Doncs sí. Al final vaig descobrir tot l’entramat del piano. I ara anava a buscar la pianista, però no l’he trobada. -La pianista? –repetí el granger, sense comprendre res. -Sí. La petita Àngela. Deu tenir uns vuit anys o així. -Àngela ? –féu el granger, empal.lidint. -Sí. Què passa? -És que no ho sap? Ja fa deu anys d’allò. Estava en aquella cabanya amb la seua mare i la seua àvia... quan la desgràcia es va cenyir sobre elles... -Però... què va passar? -La casa es va cremar amb elles dins. Van morir les tres. -No. No pot ser. -Oh i tant que sí. Només cal que vaja al poble i vega el lloc de l’incendi. Ningú ha gosat tocar mai el poc que va quedar de la casa. Només queden els fonaments. Fi

[www.relatsencatala.com] [www.omatech.com]