| Primer Contacte | | Autor:
Un relat de jordi domènech i arnau |
|
 |
ocs investigadors han tingut l'oportunitat de viure un esdeveniment com el d'avui, estic tan emocionat! no sé expressar els meus sentiments, des de petit havia somniat moltes vegades en aquest dia, tot i assumir que probablement, ni jo ni els que vinguin darrera meu el veurien mai. Però avui és el gran dia, una de les grans Preguntes ja té una resposta definitiva: No estem sols a l'Univers.
Durant molt temps totes les investigacions havien estat negatives, encara que sempre m'havia agradat la història del descobridor dels pulsars que durant uns dies va pensar que rebia una comunicació d'éssers d'un altre món, quan en realitat rebia el senyal d'una estrella de neutrons que girava sobre el seu eix cada poc més d'un segon, tot enviant un senyal de ràdio pulsant. Naturalment, una comunicació no és mai un seguit de senyals totes exactament iguals, això no aportaria cap informació.
I precisament quan es va desenvolupar la teoria de la informació, es va veure que com millor codificada fos una comunicació, menys es distingiria del "soroll"; qualsevol informació fixa, és fàcilment identificable però en no aportar informació, seria una despesa inútil d'energia i en conseqüència s'eliminaria de qualsevol sistema eficient de comunicacions. No, cas d'existir, segurament mai es podria identificar una comunicació d'éssers d'altres mons amb tecnologia avançada.
La segona vegada que algú va creure rebre un senyal de fora, les conclusions van ser menys clares. Els radiotelescopis van captar tres "esdeveniments" relativament propers en el temps. Els enregistraments semblaven clarament de telemetria, amb força informació. L'origen més probable, en el nostre espai proper. Malauradament en tots tres casos la direcció de les emissions captades va ser quasi la pitjor possible, molt propera al sol. Oficialment es van acabar atribuint a senyals nostres reflectides en petits asteroides metal·lics provinents de l'interior del sistema solar. Personalment l'explicació que no em va convèncer, però realment les dades disponibles eren massa parcials i moltes teories especulatives podien encaixar amb elles. Mai més, fins ara, es va tornar a captar cap senyal similar, malgrat un parell de projectes especialment dedicats al tema.
Aquesta vegada, però, els fets s'han precipitat, un senyal molt més evident va ser detectat provinent d'un objecte en òrbita solar que s'aproximava a nosaltres procedent de Júpiter. Era quasi segur que no era un fenomen natural, però al departament de radioastronomia no vam voler repetir l'errada del descobridor dels pulsars i sols vam fer arribar la notícia a alguns estaments oficials.
El govern, incompetent com sempre en temes científics, es va amoïnar una mica massa. Des del departament ens va costar força tranquil·litzar-los: no, no era una invasió alien, era un sol objecte i molt petit, que no es podia detectar ni en visible ni en infraroig, sols per ràdio, i que passaria bastant lluny de nosaltres.
Una mica més tard em vaig haver d'empassar aquestes paraules, l'objecte havia canviat de trajectòria i ara estava en una òrbita relativament propera, no s'acabaria perdent com pensàvem abans als confins del Sistema Solar. I més endavant, va passar un fet que em va neguitejar fins i tot a mi: l'objecte s'havia dividit en dos: el que emetia el senyal més potent continuava en la mateixa òrbita, però un altre, de senyal més feble, es dirigia directament al nostre món.
Al departament no vam parar fins calcular on seria l'impacte: al mar, prop de la costa en una regió freda i despoblada. Probablement l'objecte es destruiria en entrar a l'atmosfera, però de totes maneres vam organitzar una expedició a la zona amb un vaixell d'investigació per mirar de recollir alguna improbable resta que no s'enfonsés ràpidament.
El dia de l'impacte estàvem preparats. Com quasi sempre en aquella zona, la boira impedia veure el cel, però amb els telescopis d'infrarojos que la poden travessar, vam localitzar fàcilment l'objecte en entrar a l'atmosfera, era de poc més la mida d'una persona. Aleshores la trajectòria va començar ràpidament a apartar-se de la prevista, frenava més del que ho fan els meteorits i no esclatava en fragments. Una mica més tard es dividia en dos cossos, un d'incandescent que es va precipitar al mar lluny de la nostra posició i un altre, una mica més fred que ara baixava molt lentament, amb el telescopi infraroig vam poder veure que penjava d'un paracaigudes. Era difícil preveure on l'arrossegaria el vent, semblava que a terra ferma.
Quan el nostre vaixell, seguint l'objecte descendent, va arribar a la costa, el vam perdre de vista entre unes bromes més denses, però teníem bastant ben localitzat el punt de arribada. D'altra banda el senyal de ràdio era prou fort com per poder-lo trobar sense problemes amb receptors portàtils. Vam desembarcar i a peu ens vam dirigir a la zona.
Finalment, el vam veure sobre la neu en una zona plana plena de petits còdols, just quan va deixar d'emetre senyals de ràdio.
Ara ja hi hem arribat, definitivament és artificial i no l'hem construït nosaltres, encara està molt calent, a uns cent cinquanta graus per sobre la temperatura ambient. Això vol dir, encara que és difícil de creure, que un dispositiu electrònic pot arribar a funcionar per sobre del punt de fusió del gel.
De moment, hem d'esperar que es refredi abans de poder-lo tocar amb els tentacles. Aprofitarem el temps enviant a la base l'informe preliminar amb les imatges dels dispositius que hi ha al seu damunt, que semblen càmeres i sensors, i també d'una placa daurada amb una inscripció en un alfabet desconegut —vull pensar que és el nom del seu món d'origen— són uns signes negres que composen uns dibuixos similars a:
HUYGENS
EUROPEAN SPACE AGENCY
…/…
La sonda europea Huygens, després d’un viatge de set anys acoblada a la nau Cassini —passant per Júpiter—, va arribar a l'òrbita de Saturn.
Allà les dues sondes es van separar i va continuar el seu viatge fins el més gran dels satel·lits de Saturn, Tità. En arribar a la seva atmosfera, descoberta per l’astrònom català Josep Comas i Solà des de l'Observatori Fabra de Barcelona l’any 1908, va desplegar els seus paracaigudes i durant cinc hores abans d’esgotar la bateria i el sistema de calefacció, va estar emetent imatges, sons i altres informacions científiques.
Era el 14 de gener de 2005.
L’any 1979 havia passat prop de Saturn la sonda de la Nasa Pioner 11. L’any 1980 va ser el Voyager 1 i l’any següent va arribar a la mateixa zona del sistema solar la Voyager 2 abans de continuar cap a Urà i Neptú. |
|
|
|
|
