| Infant maltractat | | Autor:
Un relat de jordi domènech i arnau |
|
 |
… … i quan van morir els meus pares no tan sols vaig tenir un padrastre alcohòlic que m'apallissava per qualsevol motiu real o imaginari i una madrastra histèrica digne d'un conte del segle XVIII, sinó que em van dur a una escola tal, que el que desitjava cada dia és que s'acabés l'horari i poder tornar a casa malgrat els problemes que hi tenia.
Sí, vaig ser un cas típic de mobbing escolar, contínuament els companys, col·lectivament o individual, em feien jugades de molt mal gust: des de deixar-me despullat al mig del pati, a fer-me desaparèixer la cartera passant per robar un examen que ja havia lliurat. Tot davant la mirada desviada —quan no còmplice— dels professors. Com aquell tal "Martines" que em castigava cada vegada que algú des de darrera em feia xisclar tot clavant-me una punxa o colpejant-me el cap amb el caire d'un regle. O un tal Miret —de gimnàstica— que un dia d'hivern que per culpa d'unes angines em va arribar a pujar tan la febre que tenia al·lucinacions, en va fer córrer pel pati fins que vaig quedar inconscient. I em van explicar que deia que era "cuentu".
Encara porto a la mà un punt negre tatuat, record d'una ploma estilogràfica que em va claver l'Esteve, que seia darrere meu; o una marca al colze que em vaig fer quan en Marcel em va fer la traveta i vaig caure per l'escala entre les rialles dels altres nois, o la marca que la Paulina em va deixar en el caràcter, quan em va fer creure que s'interessava per mi i tot era un muntatge per quedar exposat a les rialles d'una concurrència amagada o la quantitat de vegades que em van desaparèixer les ulleres amb la conseqüent pallissa en tornar a casa. No esmentaré aquí, encara que son ben vives a la meva ment, cap de les jugades de caire escatològic a les que em van sotmetre, ni tampoc quan en… deixe'm-ho córrer, no val la pena esmentar tanta gent de mala voluntat.
Però a totes aquestes persones els recordo avui, perquè si no s'haguessin creuat a la meva vida, ara probablement jo seria com ells. Ho van aconseguir: no em van deixar cap altre sortida, sols em restava tancar-me i dedicar-me a l'estudi el més aïllat possible.
Efectivament, sinó hagués estat per ells segurament els meus interessos serien uns altres molt més banals, i ara, digníssimes autoritats, distingits acadèmics, no estaria rebent el premi Nobel de física. |
|
|
|
|
