| |
|
|
| LA FORTALESA ASSETJADA | |
Un relat de Unaquimera (18-11-2006) |   Text participant en el CONTE III (3): La fortalesa,<br/>
convocat per Xavier Valeri.<br/>
Història al voltant d’una fortalesa, on s'hi defensen tresors, vides, passats, presents, futurs. <br/>
<br/>
- Conte guanyador - |
|
1313 Lectures
| 39 Comentaris
| 1 Vots | Valoració de 10 |
 |
na nova andanada de projectils va volar des de les catapultes contra l’angle sud-est de la construcció, ja castigada pels llançaments precedents. El bastió més proper va rebre la major part de l'impacte, la muralla en aquell tram va perdre merlets i troneres, el pas de ronda va quedar interromput definitivament entre la torre vigia i la del cos de guàrdia just al costat de l’entrada fortificada.
Li va semblar que el cop el rebia ell mateix, que assistia impotent a aquell espectacle de cruenta destrucció. Escapar? Ja sentia els crits de covard i desertor! Però necessitava una treva, un respir...
Potser per això va permetre que la remor del mar proper es fes present omplint-li les orelles, fent-se més forta que el ressò de la veu dels atacants, dels crits dels assetjats, de les seves pròpies ordres tàctiques i els seus ànims a les tropes defensores, que van deixar de retrunyir dins el seu cap.
Llavors afluixà els punys, que mantenia fins ara fermament tancats.
Va parpellejar i després clavà la vista en l’aigua que arribava un cop i un altre fins a la platja, incansable. Sentí la temptació, fortíssima, d’abandonar el seu lloc i el seu deure i anar-se’n caminant a poc a poc fins a la vora, deixant que les ones li refresquessin els peus; un cop allà, endinsar-se tranquil·lament en aquell Mediterrani que relluïa, incitador, sota el sol... En arribar prou lluny, deixar-se anar i surar dolçament, surar sobre la superfície frescosa i salada mirant el blau clar i net del cel sense núvols tot bressolat pel mar: el desig li va resultar una fantasia refrescant.
Potser per contrast, va notar encara més la calor sobre ell com una mà pesada. Va ser conscient de la suor que li perlejava el front i el llavi superior, de la humitat a les aixelles. Va notar la boca seca i va desitjar amb moltes ganes un glop d’aigua fresca, d’aquella que la seva mare li oferia sempre, acompanyada d’un somriure de benvinguda, quan tornava a casa suat, cansat, assedegat... de líquid i de pau.
Va tornar l’atenció i la mirada cap a les muralles: la primera protecció ja era a terra i de la barbacana, els torricons i la palissada a penes quedava res dempeus; el segon mur presentava espais força deteriorats, els contraforts tot just aguantaven el material que es desgranava sota els impactes que seguien als llançaments. La torre central havia perdut el costat sud, per on atacaven les forces enemigues, capitanejades pel seu propi germà. El seu germà! Un capità incansable, despietat, que esperava el moment cada cop més proper d’entrar definitivament dins la fortalesa i arrasar-la, per demostrar a tothom que ell era el millor estrateg, el guerrer més admirable, el fill més capacitat, el germà més llest...
L’atac següent, que va trigar el temps just de carregar les armes, va caure sobre la part més original, menys esperada del conjunt: la piràmide central. Aquella forma, capritxosa i del tot impròpia dins la fortalesa medieval, havia estat un caprici inapel·lable del seu pare, que havia començat la construcció de l’edifici principal i de la torre de l’homenatge, que havia fet el disseny primitiu de la construcció i indicat els materials més adients per a cada part, abans de què l’edat i les molèsties i els dolors que l’acompanyaven l’indiquessin insistentment que era el moment de deixar-ho tot en mans dels seus fills, de retirar-se de l’acció directa i reposar a l’ombra, d’oferir un descans a la seva esquena fatigada, als seus ulls cansats...
Els seus ulls, doncs, no van veure que aquells que havien treballat junts continuant la seva obra, s’havien dividit després en dos exercits irreconciliables, en dos destins que els enfrontaven, cara a cara, missió assumida amb prudència i acceptació per un costat contra fúria descordada i desig famolenc de victòria per l’altre.
La piràmide va rebre l’impacte i va perdre alguns elements superficials, però la seva essència va romandre intacta, igual que els records que el seu progenitor exhibia, cada cop que tenia l’ocasió, sobre els seus viatges de joventut: les descobertes fetes a d’altres països, altres mons, altres conceptes de vida... i de mort.
És clar que ara feia temps que ja no s’allunyava tant de la seva llar... des que es va casar i sobre tot des que va néixer el primer descendent, aquell home jove i lliure que s’havia convertit en espòs i pare es va anar tornant sedentari i casolà i quan parlava de grans desplaçaments era referint-se al seu passat o al futur dels fills, als quals sempre animava a recórrer nous camins, encara que fos perseguint quimèrics grials, abans d’assentar el cap.
De cua d’ull va veure com una altra onada omplia de nou el fossar: regularment entrava en ell aigua nova, salada, escumosa, que es barrejava amb la que ja havia dins i la remenava creant petits remolins; penetrava per damunt les estaques clavades a la boca de la petita ria, col·locades allí per impedir l’accés de les barques de rems. Ell sabia que eren allà i el seu germà també. Era una defensa bàsica de la que havien parlat moltes vegades: semblava ahir mateix que tots dos estaven al mateix bàndol, colze a colze davant els cosins que volien derrotar les seves defenses i el seu orgull. I ara, ell era l’enemic... i no un enemic qualsevol: era qui comandava amb ràbia les forces d’atac, qui donava amb ravenxinament les ordres que anaven destruint la fortalesa familiar, la que havien construït junts i amb orgull de clan.
Va girar el cap i va veure la seva germana petita, amb el front arrugat pel gest de preocupació, que el mirava fixament. Ella havia aportat la bandera que encara onejava dalt de la pica més alta i s’havia negat a marxar amb els pares i deixar-ho en plena lluita: triava romandre al seu costat abans que estalviar-se la visió de la desfeta i els crits de triomf del vencedor.
Ell va negar amb el cap i ella va acotar el seu, captant el missatge de resignació...
Tenia la sensació de què la seva germana sempre l’entenia: comptava amb aquest fet sense ser plenament conscient, però sense dubtar-ho en cap moment; sabia que ella li donaria suport infatigablement, tingués o no la raó de la seva part... però sobre tot si era enfrontant-se amb el germà d’ambdós.
Quan la noia el va tornar a mirar, li somreia i li va fer un gest d’ànim: generalment, la seva germana petita demostrava, en tot, l’entusiasme d’una nena junt amb la determinació d’una dona adulta. Aquesta barreja el deixava astorat...
El somriure d’ella li va donar forces; veure aquell rostre estimat afanyant-se per transmetre-li el seu afecte, la seva incontestabilitat, li va servir per saber que no ho perdria tot en aquella batalla, que quan la fortalesa caigués definitivament ell no es quedaria sense res...
Va començar a rumiar com efectuar una retirada digna. Coneixia de sobres el ritual guanyador del seu germà: moltes vegades, en el passat, havien celebrat plegats la victòria sobre enemics comuns, ja fossin els cosins o uns complets desconeguts que l’atzar havia posat en el seu camí.
Tothom coneixia les regles bàsiques i una d’elles era que, davant el vencedor, només havia una possibilitat: la retirada.
Alguns abandonaven la construcció aixecada amb tants afanys sense mirar endarrere ni per un instant... altres s’allunyaven una mica i, des d’una distància prudent, observaven la càrrega definitiva dels nous amos i senyors... de vegades, no podien evitar els gestos de compunció quan l’invasor assolava tot allò que quedava dempeus, cada paret que havia resistit els atacs, cada mur que s’aguantava encara que precàriament, cada torre que s’anava fent més i més feble i petita davant la destrucció final.
Quan queia definitivament a terra el castell, la muralla, la fortalesa sencera, quan s’enfonsava per sempre aquell espai ple de somnis i projectes, il·lusions i llegendes, només quedava la perspectiva d’aixecar aviat un altre més fort, més poderós, més resistent, més gran, pràcticament inexpugnable... o d’anar a la conquesta de la construcció aliena, de la creació d’altra gent, per assetjar la seva obra, per atacar el seu espai, per robar el seu tresor, per derrotar aquell que es pensava fort i segur... fins aquell moment...
Va sentir nous crits, noves ordres donades amb la veu potent i triomfant del seu germà: l’arriet va carregar de nou contra la porta principal, que es va badar com si fos de paper. L’enemic va entrar, va prendre posició, es va plantar al mig del pati, els peus damunt el carboncle dibuixat en el centre, esborrant les línees geomètriques del seu disseny.
Encara que tenia el sol de cara, va veure amb total claredat l’expressió satisfeta en el rostre del rival: la seva rialla ferotge, els seus ulls esbatanats, la seva expressió famèlica, ansiosa de carregar definitivament contra les restes, per destrossar, per aixafar, per enrunar, per demostrar qui era que havia guanyat... Però a ell li va semblar només un gegant absurd, un Gúlliver embogit al diminut i indefens país de Lilliput.
Va sospirar, desviant la mirada, i va pensar que començaven a ser massa grandets per continuar jugant aquell joc de construcció i d’invasions; que només la sort en forma de palet curt i palet llarg havia decidit el seu paper d’avui, que estava fart de repetir un cop i un altre els mateixos moviments, de somiar amb exercits, soldats, morts, ferits, sang, crits, homes, cavalls, pendons, armadures...
Que aquest migdia d’estiu xafogós li hauria agradat més banyar-se en el mar, riure amb el ball de les ones, prendre alguna cosa freda, molt i molt fred; jugar a endevinalles o a cançons amb la seva germaneta; jeure simplement i estirar-se mandrosament al sol, potser llegir un altre llibre de cavallers i senyors i batalles i aventures i castells i fortaleses d’aquella època llunyana i somiada vegada darrera vegada, coneguda només en el paper i en la pantalla però escenari freqüent dels seus jocs i les seves fantasies... i sovint real, tant real com la seva vida diària en aquest temps en què els cotxes havien substituït els corsers, els “camells” als dracs, les cantants a les princeses, les actrius a les fades, els xalets als castells, els amics als exercits, la televisió als bufons...
Un crit del seu pare el va alliberar de les seves cabòries i de la contemplació de la dansa destructora que el seu germà executava damunt les restes de sorra, de pedres laboriosament recollides i seleccionades, de petxines i cargols destriats pels seus colors, la seva bellesa, els dissenys del seu nacre...
- La mare té el dinar a taula! Va, nois, traieu-vos la sorra, que es fa tard! No teniu gana? Anem!
|
|
|
|
|
Ho has tornat a fer!!!
Naiade | 27-11-09 | Valoració: 10
| |
Engrescar-nos amb aventures de castells, cavallers, lluites, guerres i traïcions. Fixant-me en cada detall, per no perdre el fil d’una historia tan seriosa i interessant. Per acabar desmuntant el castell se sorra i petxines d’una sola bufada.
- Nens A taula!!!
I aquí s’acaba el conte, que divertit ser nen i jugar amb aquest poder de concentració. Sort que nosaltres a traves dels nostres relats encara aconseguim entrar en aquest món de la imaginació.
Una forta abraçada ben enjogassada.
|
A taula !
Joan G. Pons | 30-01-09 | Valoració: 10
| | Relat amb sorra a prop de la mar.
Riure amb el ball de les ones.
Ones que venen i van.
Tot un ball suau, relaxant. Lluny de guerres de sorra. |
M’has enganxat
JoanaCarner | 28-01-09 | Valoració: 10
| | Ets molt bona. És difícil mantenir l’interès en aquest relat, i tu ho aconsegueixes. Són les tantes de la nit i m’has enganxat. El gir final és deliciós.
Compartim la dèria pel mar.
Fins aviat.
|
Felicitats!
aiguasalada | 12-01-09 | Valoració: No valorat
| | FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!
Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?
Ahir RC no funcionava.
|
De bell començament...
Joan Gausachs i Marí | 10-09-08 | Valoració: 10
| | ... he cregut en una batalla de veritat. De mica en mica, ens vas conduint al terreny que t’interessa, i jugues amb el nostre pensament i, lentament ens portes al desenllaç final... força refrescant!
[M’has fet mirar moltes paraules al diccionari... però ja em va bé!]
—Joan—
|
...
Clar de lluna | 18-07-08 | Valoració: No valorat
| | ...fa molts dies que el tenia pendent, i avui, després de vacances, m'hi he passejat! Molt bon conte! La millor manera de retrobar-me amb la web i tots vosaltres, que ja us trobava a faltar!
Rep una forta abraçada! |
Minuts intrigants
Mercè Bellfort | 22-06-08 | Valoració: 10
| | els que ens ofereixes tot llegint el teu relat que m´ha fet passat una estona molt agradable.
La tensió que he anat acumulant fins la meitat d´aquesta trama tan "guerrera" s´ha dissipat del tot quan he arribat al final amb la frase del pare adreçant-se als fills.
Un joc entre germans molt astut per part teva, Unaquimera, com sempre.
En el teu relat parles d´un "estiu xafogós" i d´aquest mar nostre que sempre t´acompanya com a font d´inspiració.
Ja toca fer-nos una bona remullada sobretot ara que la calor ens ofega.
T´envio una abraçada ben fresqueta per apaivagar aquesta xafogor insuportable.
Mercè |
A la vora de la mar
megane | 12-06-08 | Valoració: 10
| | Aquet és un bon conte. Ingeniós i sorprenent.
M'has transportat a la vora de la mar.
He sentit les ones. He olorat la salabror.
Era el que necessitava. Gràcies.
m |
|
Real com la seva vida diària
franz appa | 08-11-07 | Valoració: No valorat
| | No sabem l'edat del narrador. Però hi ha un país, que és la infància, que només abandonem -diuen- quan desaprenem a jugar. Aleshores pensem que les coses "reals" són unes altres, sense adonar-nos que anem deixant el que és més real de tots nosaltres, de cada un de nosaltres.
De la mateixa manera, la humanitat, aquest mal embastat conjunt d'homes i dones que ens escampem i succeïm sobre l'escorça d'aquest planeta blau, anem deixant enrera edats pretèrites, infanteses, adolescències...
Magistral descripció del pas d'aquesta "línia d'ombra" que suposa el final de l'època de corsers, princeses, bufons, fades i castells.
Arriba el dia, en efecte, que ens fan treure la sorra. I ens la treiem de sobre com si fos una nosa.
Bé, jo crec que Rc és un lloc idoni per retornar-hi en uns màgics moments, ni que siguin uns pocs al dia... Camí de "quimèrics grials".
Una abraçada ben forta,
franz
PS- coincidències: "nacre" és un mot que abunda entre els relataires. Potser n'haurem de fer divisa i color de RC.
|
|
Lluita
Vicent Adsuara i Rollan | 31-10-07 | Valoració: 10
| | La lluita entre germans, una lluita de la que no hem sigut nosaltres gaire estranys, les guerres intestines entre germans, i com se'n adonen tard ja que és millor la vida que la mort, la mort de la guerra, dels avions, dels tancs, de les bombes, on hi haja la pau que es lleven totes les victòries grandioses dels homes.
Quan al protagonista li ve la gana de banyar-se en el mar, de beure aigua fresca com li la donava la seua mare quan estava assedegat ens diu que s'ha adonat de la realitat, que la vida és per viure-la i per fruir-la i no per guerrejar amb ella, l'estil dels homes ha de ser la seua manera d'actuar encara que estèticament i per alguns siga una estètica la que prenguem massa pusilànime, sempre serà una estètica de vida positiva, allò que alguns filòsofs deien la filosofia perenne, aquells valors que sempre seran bons com la vida, la frescor de l'aigua, de la sensualitat, de la pau.
M'acomiade de tu des del carrer prenent un sol que calfa amb la frescor de la tardor, i bevent aigua clara d'una font, però això sí, en pau. Fins aviat Unaquimera. |
|
Jeje, molt bo!
Vicenç Ambrós i Besa | 23-09-07 | Valoració: 10
| | Gràcies per convidar-me a llegir-lo! El relat està molt bé i té un final que... aix! M'ha tocat la fibra sensible! Ja sé que parles de petxines i cargols de platja, però no he pogut evitar recordar aquells temps de Playmobil, aquelles tardes de cap de setmana amb l'illa del tresor, el castell de no-sé-on i el vaixell dels pirates! Quins temps!!!
Jo al principi de la lectura m'imaginava que acabaria sortint algun tema històric, i que els noms i cognoms dels protagonistes apareixerien a l'últim paràgraf. Aleshores identificaria l'escena històrica: un castell ran de mar, famílies senyorials enfrontades, etc.
A mesura que he anat avançant m'he ensumat el final, i oh, là, là, sí senyora, ha resultat ser aquest! Molt bo, molt original i ben portat.
Només, si em permets, una única observació. El relat és treballat (ja t'ho han comentat, jo per la meva part ho reitero) i agradable de llegir, però quan arribes al final i veus que els protagonistes, en realitat, són els que són, sorprèn haver llegit algunes paraules força complexes o poc habituals, fins i tot per als adults, a l'hora de parlar o descriure. És el cas, per exemple, de la paraula "compunció", per dir-ne una. Crec que haguessis hagut d'optar, en alguns moments, per un registre una mica més estàndard. No un nivell baix, perquè tampoc no sabem l'edat dels nens i no és qüestió, d'altra banda, de fer sospitar el final abans d'hora. Simplement, paraules d'ús més freqüent perquè la història la descriu un nen i hagués hagut d'ésser, el llenguatge, més planer.
Però això ja és per filar prim. Per no dir-te "és magnífic", i res més. Ei, que és magnífic, eh? Però les observacions sempre poden resultar interessants.
Una abraçada i moltes, moltíssimes gràcies per tots els teus comentaris!!!!
V. |
|
Un conte molt treballat
MLLop | 08-09-07 | Valoració: 10
| | Em recorda la meva infancia a la platja i la meva joventut de jocs i baralles.
Té un gran poder evocador.
T'escriure d'aqui uns dies quan llegeixi més de la teva producció. Anoto la teva direcció per contactar. |
mots portats amb safata de plata
Lèvingir | 29-12-06 | Valoració: 10
| | | Lèvingir |
Hola estimada
allan lee | 13-12-06 | Valoració: No valorat
| | em vaig imprimir el relat i l'he llegit amb plaer. Potser ja m'ho veia a venir- al.lusions a la familia...cosinets...però això no ha minvat ni una mica la gràcia de l'història. Es més, potser ja cap al mig he començat a superposar els dos vertents- la gran fortalesa atacada i les batalles- amb altres batalles internes, lluites del cor i de l'amor. M'ha agradat moltíssim, i et felicito per l'história tan ben escrita, lligada i resolta.
una abraçada afectuosa.
allan |
|
Evocació molt reeixida
Carme Solina i Alapont | 06-12-06 | Valoració: 10
| | | El marc, el context, està magistralment descrit però el que més m'ha agradat han estat les imatges de la mar escolant-se pel fossat del castell... He vist, en aquell precís instant, el combat cos a cos, he sentit l'angúnia dels ferits i altra vegada m'ha sorprès la paradoxa de la immutabilitat de l'entorn natural envers les tragèdies humanes. M'ha arribat l'olor salabrosa i fresca de l'escuma de les ones i les pampallugues que que hi fa el reflex del sol i m'ha semblat veure, també, el retorn rosat de l'aigua del fossat cap a mar. Gràcies. |
|
Et devia...
Basileia | 05-12-06 | Valoració: 10
| | una lectura d'aquest text, però crec que et continuo devent alguna cosa...les sensacions que m'ha aportat i les imatges creades no es paguen amb un comentari.
Transmet la força de les batalles del passat amb la tendresa d'un petò, i amb un final que m'ha deixat el millor gust de boca.
Està molt ben treballat i amb unes descripcions que et deixen atònita.
gràcies per escriure delicies com aquestes! |
|
Com sempre, magnífica
copernic | 05-12-06 | Valoració: 10
| | Ja saps que estàs entre les meves favorites. Aquesta descripció de la fortalesa tan acurada, detallista i la trama tan ben portada amb final sorprenent m'ha enganxat completament. Un esplèndid treball. Ja m'agradaria amb 14 relats tenir quatre-cents vint-i-sis comentaria i un 9,85 de valoració. Tens unes xifres espectaculars. Rep una forta abraçada i molts petons.
Si segueix en peu la teva oferta, em podries comentar qualsevol capítol de "Una bona feina"?. No tinc gaires comentaris. Gràcies, guapa. |
trapella
Hergè | 05-12-06 | Valoració: No valorat
| | Escriptora trapella!.
Molt bona descripció de la fortalesa, amb tots els seus detalls estructurals. La progressiva destrucció i les reflexions del protagonista és barregen i prenen cos en un molt interessant relat.
I el final ... seré sincer, coneixent-te, m'esperava que les coses no fossin com semblaven.
Tot i així el final no deixa de sorprendre.
Agradable lectura.
Molt bon relat. |
De bocabadada a bocabat:
Unaquimera | 30-11-06 | Valoració: No valorat
| | A mi també’ha agradat molt, MOLT, llegir aquest comentari teu, Quelet.
Pots tornar a passar i llegir i comentar tants cops com vulguis!
Una abraçada ben especial,
Unaquimera
|
m'he quedat bocabadat...
Quelet | 30-11-06 | Valoració: 10
| | al llegir aquesta història: les descripcions de les diferents parts de la fortalesa, de la successió dels atacs i dels seus efectes devastadors, les subtils referències a l’aigua del mar, a la relació tan cordial i tan especial dels germans... i el final d’un joiós dia de platja!!
M’ha agradat molt llegir aquest relat i segur que et llegiré i et comentaré més cops.
Una abraçada
Quelet
|
|
Buscant quimeres
Rodamons | 30-11-06 | Valoració: 10
| | M'ha agradat el reialisme amb el que has descrit l'atac a una fortalesa medieval, de fet estava convençut que es tractava d'una història d'època.
Sentir la sensació, tenir el desig d'abandonar tot allò que et lliga a una realitat ofegadora, que et subjecta i et priva d'objectius més acords amb el teu tarannà, és quelcom que tots, desgraciadament, sentim. Tan de bo es tractés d'un joc d'infants i la veu del pare cridant-te per dinar poguera rescatar-te de la crua realitat.
Ja t'ho he dit, m'ha encantat.
Quan fas referència en el text: “...sempre animava a recórrer nous camins, encara que fos perseguint quimèrics grials, abans d’assentar el cap.”, aquesta frase m'ha fet pensar en les pel·lícules del Hitchcock que sempre eixia en un segon pla, com passant per casualitat.
Continuaré buscant quimeres per sempre més.
Una suau i en somniadora abraçada.
Rodamóns. |
|
Un relat llarg que es fa curt
Valentí Valent | 29-11-06 | Valoració: 10
| | perque alternes amb gràcia ben mesurada - una de cal, una de sorra - les reflexions interiors amb l'acció i aconsegueixes donar-li vida a la lectura.
Ja ves que segueixho lleginte!
Sempre endavant!
Valentí Valent |
|
He trobat
dublín | 27-11-06 | Valoració: 10
| |
encantadors els camins de cavil·lacions del protagonista, a través dels quals ens condueixes amb una gran destresa, amb un ús expert del lèxic que m'ha fet giravoltar cap aquí i cap allà en tot moment, al ritme de les paraules.
A mesura que avançava en la lectura, el text em deixava entreveure l'autèntica realitat de la història; i tot i això, sentia com si darrere de tot hi hagués una mena de metàfora subjacent, no ho sé, alguna cosa a més a més del castell de sorra.
Bé, en resum, m'ha agradat molt aquest relat. Més enllà de la història, m'ha captivat el seu desenvolupament, ple de destresa i habilitat, qualitats que novament demostres.
M'acomiado ara, però tornaré per aquí aviat. Deixa'm doncs que jo també t'envii una forta abraçada, aquesta amb un agradable regust de castells de sorra a la platja.
Adéu!! |
|
un plaer llergir els teus textos
monsvariats | 23-11-06 | Valoració: 10
| | primer que tot gracies per enviame una abraçada plena de somnis...
Vull altre co felicitarte per teu relat m'agradat m'ha encisat...m'omprer de imaginació la tarda
a voltes el Mediterrani,(permet que li diga: mediterranea, en femeni es mes sensual i romantic)te aquestes coses si es mira amb segons quins ulls
deix que sigui jo qui ara t'envii una suau abraçada com onades de la mar plenes de somnis i fantasies |
|
Boníssim!
Arbequina | 22-11-06 | Valoració: 10
| | Per:
-El coneixement que mostres de la infància
-Com has donat vida al món interior i els seus pensaments del protagonista
-La manera de narrar, tan ben compaginada (pensaments i història)
-La manera de descriure i lo bé que t'has documentat (o ets experta en setges medievals?)
-L'originalitat del conte i com ens has portat a engany (mai sé per on em surts...)
-Com has aconseguit que un es posés dins la història (suposo que és una mescla de punts anteriors), de tal manera que se m'ha fet molt fàcil d'imaginar...
-El missatge implícit que porta, que a mi em diu tantes coses
-La bona estona que ens has brindat, amb tot l'entreteniment (de qualitat) que aporta aquest relat
-...
En fi, i molts punts més que no et vull avorrir posant aquí.
Resumint: m'encanta com escrius i el què escrius! I cada dia m'agrada més.
En sério, m'ha captivat aquest relat, dels millors que t'he llegit...
Una forta abraçada de l'Arbequina. |
|
Una fortalessa
Aquarela | 22-11-06 | Valoració: 10
| | amb peus de fang, que sembla segura fins que cau, ben protegida fins que se desmorona: igual que la vida, la nostra, la que vivim cada dia sentint-nos forts: i aariben els projectils, els llançaments, els impactes!
El teu conte sembla una paràbola!
M'alegro de tornar a llegir-te un relat llarg!
Petonets! |
la batalla diària...
simdos | 21-11-06 | Valoració: 10
| | Quin patir en la força i en la duresa de la batalla...
Els projectils i la seva destrucció ho envolten tot...
Tanmateix es el que passa en el dia a dia de molts de nosaltres...
Quan sembla que tot esta a punt de caure’t a sobre...
Arriba quelcom que et dona una mica d’energia...
T’obre les portes a una nova il•lusió...
El dinar es a taula!!! Qui ho diria...
Molt emocionant el relat i molt emocionat de llegir-te sempre.
Ànim i endavant...
simdos
|
eah!
Txell Pellicer | 21-11-06 | Valoració: No valorat
| | gerres no! guerres...
no havia gerres, o potser sí en algun racó del castell! |
Quin assetjament!
Txell Pellicer | 21-11-06 | Valoració: 10
| | Quina batalla entre germans!
Quines tropes més ferotges atacant!
Quin impotent més valent defensant el seu castell!
Quin estiu de gerres i jocs sota el sol, al calor, al costat del mar!
M'ha encantat el teu conte!
Escriuràs més?
Sort i gràcies pels ànims que em dones en comentam,
Pell |
Quin assetjament!
Txell Pellicer | 21-11-06 | Valoració: 10
| | Quina batalla entre germans!
Quines tropes més ferotges atacant!
Quin impotent més valent defensant el seu castell!
Quin estiu de gerres i jocs sota el sol, al calor, al costat del mar!
M'ha encantat el teu conte!
Escriuràs més?
Sort i gràcies pels ànims que em dones en comentam,
Pell |
Quin assetjament!
Txell Pellicer | 21-11-06 | Valoració: 10
| | Quina batalla entre germans!
Quines tropes més ferotges atacant!
Quin impotent més valent defensant el seu castell!
Quin estiu de gerres i jocs sota el sol, al calor, al costat del mar!
M'ha encantat el teu conte!
Escriuràs més?
Sort i gràcies pels ànims que em dones en comentam,
Pell |
Eins!
Simon | 20-11-06 | Valoració: 10
| | Un dubte tinc: la fortalesa assetjada, és el castell, és la família, és la infantessa? alguna cosa més?
Una història per llegir i rellegir, buscar i trobar.
A reveure, SB |
Carammm!!!
Xocolatina | 20-11-06 | Valoració: 10
| | He vist la fortalesa, de veritat! He patit l'atac! He tingut set! He sentit les histories del papa! He vist el germà enfrentat al germà! He arribat al final amb el regust de la derrota a la boca, com la nena!
Caram, quin relat! Caram, quin final!
Una llepadeta per a tu,
Xocolatina |
Sempre em sorprens...
Gessamí_blau | 19-11-06 | Valoració: 10
| | ... i gratament, per cert, amb aquesta capacitat d'elaborar narracions tant ben estructurades i que són capaces de traslladar-me en pocs instants al lloc on em portes amb la teva imaginació. Tens una capacitat asombrosa per trasmetre, a través de les teves paraules, tots aquells sentiments i vivències que el personatge ens va ensenyant, i et dono les gràcies per poder-ne gaudir plenament.
Una abraçada ben forta
|
|
molt ben estructurat!
ROSASP | 19-11-06 | Valoració: No valorat
| | Estava tan concentrada en els pensaments i les emocions del protagonista que ni per un moment se m'ha acudit pensar que ens esperava un final tan dolç i juganer.
Ja ens tens acostumats a les sorpreses, però aquesta vegada estava totalment submergida en el ressò de la guerra i el colpeig dels sentiments. M'havia traslladat a un temps molt llunyà, guaitava des de la fortalesa la fúria de l'enemic.
Les descripcions i l'escenificació dels teus relats són tan acurats que la història sembla tenir vida pròpia.
Ai, les relacions entre germans, aquest t'abraço i t'escayo, aquesta dura i implacable competència en els jocs compartits.
Molt àgil i molt treballat des de pricipi a fi!
És un plaer llegir-te; t'envio un cabàs de petons! |
Esta clar...
Senshi | 18-11-06 | Valoració: No valorat
| | t'agraden els contes amb finals que ningu no espera. A mi tambe...
Una abraçada.
|
Molt ben pensat...,
rnbonet | 18-11-06 | Valoració: 10
| | ...'medideta' i creixent l'acció; llenguatge polit... i 'brometa' final.
Quins bons ingredients per cuinar un conte saborós i lleuger a la vegada!
Salut i rebolica, xicona! |
Un gran conte
Xavier Valeri | 18-11-06 | Valoració: 10
| | | És un conte que ja vaig llegir en el seu dia. Un conte guanyador pel merit de ser ben concebut, molt ben explicat i amb un final sorprenent i ingeniós. |
Carboncle!
Unaquimera | 18-11-06 | Valoració: No valorat
| | En heràldica, el carboncle és figura en forma de vuit bastonets flordelisats que surten d'un anellet abismat.
Una abraçada llarga com el relat a tots els lectors i lectores,
Unaquimera |
|
|
|
|
|
|
| |  | | Relats publicats: 82 | | Comentaris dels lectors : 3829 | | Valoració de l'autor : 9,94 | | Vaig néixer un 8 de novembre fred (sóc escorpí i fredolica des de llavors!) en un lloc diferent d'on visc ara, però sempre he viscut a prop del mar. Penso que a la meva sang porto gotes d'aigua salada. I a la pell, alguna escata...
La mar de blau, per moments tan ombrosa;
la mar de verd, tan bella i perillosa;
la mar de gris, que es veu majestuosa;
la mar d'acer, tan entremaliosa...
El futuro es una acuarela y mi vida un lienzo que colorear...
La vida és bonica,
però de vegades complicada.
Gracias a la vida que me ha dado tanto... Me ha dado la risa, y me ha dado el llanto: así yo distingo dicha de quebranto, los dos materiales que forman mi canto. Me ha dado la marcha de mis pies cansados: A quien quiera acompañarmela, por favor vayamos pasito a paso, si hemos de ir mejor de la mano...
He viscut un llarg viatge i encara em queda coratge per avançar... amb les cartes de la vida jugo la seva partida: no em rendiré! Un altre dia ha començat…
... no vale la pena andar por andar, es mejor caminar pa'ir creciendo: volveré a contarte que he soñado colores nuevos y dias claros.
Hi ha dies en què, entre la gent i els crits, sense motiu i estúpidament, crec que sóc feliç. Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure sense cap perquè... Vull estar contenta! Per això m'enfronto al cada dia, sense motius i estúpidament, amb un gran somrís!
Tu sonríe y verás como todo parece que brilla!Los ratos oscuros se harán de colores mientras sobre alegría y no falten canciones. A poquito que sonrias llegará la alegría, de los ratos peores germinan los buenos: sonreir no se compra, no vale dinero. Ei! Sonríe!
Desitjo somriure sense crosses, sense pautes, sense haver de demanar permisos i poder parlar sense estrafer la veu, ... si no us sembla massa.
Duc llunes i cançons per arracades!
El vent, cruel i savi, s’enduu les cançons dels dies que deixo enrere. I per fi, trobo el descans en els somnis perduts i retrobats, en qualsevol revolt del camí que continua.
Per contactar: unaquimera@hotmail.com
Si desitges deixar un comentari,
estaré encantada de llegir-ho i saber de tu: la teva opinió, les sensacions que t'ha provocat un relat, qualsevol aspecte que facis constar, el suggeriment que et sembli més oportú fer serà ben rebut i respondré a TOTHOM més aviat o més tard!
Sóc en aquest web per aprendre, experimentar amb noves propostes, col•laborar amb altres autors i participar en qualsevol fet que ajudi a mantenir viu l’espai que compartim i del qual en gaudeixo:
- Projecte Barcelona, t'estimo: Relataire participant en la proposta amb COR A COR, PAS A PAS.
- Poemes il•lustrats:Vaig participar en el concurs, on van seleccionar Enfiladisses.
- Poesia eròtica: Ho vaig intentar i ara alguns dels meus versos són al llibre “Erotisme som tu i jo”.
- Microrelats: Vaig respondre a la convocatòria, trobant-me entre els autors del Llibre 10x10 Microrelats.
- Repte Poètic-Visual: He participat com a poetaire i organitzadora.
- Repte en prosa, el "clàssic" : He participat com a reptaire i jutgessa.
- Nanorepte: Nanoreptaire en pràctiques.
- Melorepte Poètic-Visual: He participat reptant i proposant melodia.
- Conte, un repte llarg i en prosa: He participat com a contaire i jutgessa.
- Taller literari: Relataire participant!
Va estar bé mentre va durar...
http://es.geocities.com/tallerrelats.
- Interrelat: Relataire participant!
Intent de novel.la col.lectiva...
http://es.geocities.com/qwark79/principal
Els senyors Angel Negre i Gerard Vila Nebot em van encadenar i jo he passat la cadena a: Alícia Gataxica, buscador, estrangera i mjesus.
5è ANIVERSARI d'RC!
Vam celebrar-ho a la nostra “enganxosa” manera...
Una abraçada de celebració per a tothom que passi per aquí, d'Unaquimera
|
|
|
|
Ho has tornat a fer!!!
Naiade | 27-11-09
Engrescar-nos amb aventures de castells, cavallers, lluites, guerres i traïcions. Fixant-me en cada detall, per no perdre el fil d’una historia tan seriosa i interessant. Per acabar desmuntant ... | A taula !
Joan G. Pons | 30-01-09
Relat amb sorra a prop de la mar.
Riure amb el ball de les ones.
Ones que venen i van.
Tot un ball suau, relaxant. Lluny de guerres de sorra. | M’has enganxat
JoanaCarner | 28-01-09
Ets molt bona. És difícil mantenir l’interès en aquest relat, i tu ho aconsegueixes. Són les tantes de la nit i m’has enganxat. El gir final és deliciós.
Compartim la dèria pel mar.
Fins avi ... |
|
|
|
