| |
|
|
| Per què? | |
Un relat de anna (06-04-2007) |   <br/>
Un episodi que es veu cada vegada més a les carreteres.<br/>
Accidents d'alchool, barrejats amb joventut. |
|
461 Lectures
| 1 Comentaris
| 0 Vots | No valorat |
 |
er què?
Ella: Ulls tancats, res al cap. Vas notant com et consumeix a poc a poc, silenciosament: no hi pots fer res... Sensació d’impotència, clavat al llit, al terra, on sigui. No pots fer-hi res. Negre; alguns en tenen aquesta imatge tan comuna, tan global. És un color elegant. Boira invisible, inevitable, però hi és, esguarda al seu racó esperant pacientment el moment idoni per passar a l’acció, una acció feixuga, desertora. Por; és el principal sentiment. Pena, tristor, remordiment, són les següents emocions. No hi pots fer res. Te’n adones, majoritàriament sents aquesta ona envaïr el teu cos, fent-lo petit, fent-te petit. Ella et distància. Lluny, lluny, no sents res, estàs sol, intimitat és tot el que queda, intimitat amb ella, la mort. Mareig profund, pal•lidesa en el teu tint, suor freda, veus els teus trets reflectits en el mirall odiós de la vida que se te'n va i corre davant els teus ulls closos a la visió del que està passant ara, tenint la mirada perduda, en un punt fix que no saps ni tu mateix quin és, plorant amb silenci, abatut. Ulls caiguts, respiració agitada: se t’emporta. Te’n vas. Agafa’m la mà, no pots fer-hi res, deixa’m fer-te companyia a través el meu tacte. Deix’la meva mà espolsar els fantasmes que resten a la teva mirada, imparcials; que una de les meves llàgrimes sigui absorbida per la teva pell, que aquesta viatgi a través teu, es converteixi en una gota de sang i arribi al teu cor, que et proporcioni una mica d’espurna. Si us plau, agafa’m la mà i dorm tranquil, sóc al teu costat. Ves-te’n, no pateixis, ara em toca patir a mi... adéu...
No em diguis que m’estimes, no... ara no... em provocaràs doble dolor intensificat, produït per un verb, un merdós verb... “t’estimo”, però és elegant, és negre, ara ell també és negre...
Les sirenes s’acosten, no vull que te’n vagis, oblida el que t’he dit, queda’t. Si cal vessaré més llàgrimes, em buidaré alimentant la teva sang, falta poc.. Per què m’ho has dit? Per què...? Ja ho sabia, però no ho havia sentit sortir de la teva boca. Per què?... La vida és complicada, ho sé.
Tot per l’alcohol. Tot per Aquell: havia begut. I ho has de pagar tu... no... no vull. Veig dins els teus ulls una brillantor sobtada, vinguda del no res, i també un rictus... Por i alegria, no sé per què, tot m’invaeix. Però sé que no té res de bo que els teus ulls brillin... Són i seran... han estat... les últimes espurnes de vida que has deixat. Massa tard. La pressió que la teva mà em produïa a la meva s’ha esvaït. No... Et tanco els ulls; una veu darrere meu em diu que “ho sent”. M’abraça, no sé qui, suposo que algun de l’ambulància que et venia a buscar. M’aparten de tu. La sirena ha parat, l’estrepitós i punyent soroll ha parat de sonar. Un munt d’ulls em miren al bell mig del carrer amb llàstima. Llàstima.
M’estimaves... Jo també...
Ell:
Ulls tancats, res al cap.
Un dolor no merescut
Ja és massa tard
Tots els moments que he viscut
S’esvaeixen consumint-se a poc a poc
Mentre abatut
Veig com s’acosta la mort.
Veig una llàgrima acariciar-te suaument la galta
Et somric amb prou feines: he perdut
Els teus ulls tristos em fan falta
M’ho diuen tot sense necessitat de paraules
Entre tu i jo s’està formant un escut
Estic jugant amb la mort una partida de taules
I ara sóc una balança
Que Ella recolzant-se, va inclinant a poc a poc
L’espurna que em queda d’esperança
Va difuminant-se amb la mort...
Palpant dèbilment buscant la teva mà
Ho veus i tremolosament la vas a buscar
Me l’agafes fort, ones de caliu m’omplen el cor
Que a poc a poc guarda l’últim record
No ploris més, estic amb tu
Noto la sang espessa sota meu
Encara em queda un moment, per dir-te adéu
Les sirenes sonen rere teu
T’estimo tant,
Però la sang,
M’impedeix dir-t’ho
Ho saps, em fas un petó
Sóc mal perdedor
No vull anar-me’n amb Ella
Agafa’m més fort!
I ara sóc una balança
Que Ella recolzant-se, va inclinant a poc a poc
L’espurna que em queda d’esperança
Va difuminant-se amb la mort...
Els teus llavis tremolen,
M’agradaria tant quedar-me...
Però no pot ser, perdona’m
No és just que faci oblidar-me!!
Em diu a cau d’orella “vinga”
M’injectarà una xeringa
I a contracor
Se m'endu la mort...
|
|
|
|
|
Preciós
isa | 07-04-07 | Valoració: No valorat
| | Senzillament m'ha encantat! Enhorabona!
Isa |
|
|
|
| |  | | Relats publicats: 20 | | Comentaris dels lectors : 18 | | Valoració de l'autor : 9,2 |
|
Preciós
isa | 07-04-07
Senzillament m'ha encantat! Enhorabona!
Isa |
|
|
|
