| |
|
|
| L'home que feia cua | |
Un relat de Joan Enric Barceló (13-10-2008) |   Un estudiant arriba a una ciutat estrangera. Els primers dies ha de fer un seguit de gestions que l'obliguen a esperar allà on va. |
|
592 Lectures
| 6 Comentaris
| 1 Vots | Valoració de 9,33 |
 |
llà on havia anat sempre havia hagut de fer cua. Havia fet cua a per recollir els impresos de la matrícula, havia fet cua per al registrar-se com a estudiant, per a donar-se d’alta al metge, per a aconseguir el carnet que l’identificava com a membre de la comunitat universitària, havia fet cua al supermercat, al teatre, a la discoteca, a la carnisseria, a la llibreria, a la barra dels bars... fins i tot va arribar a fer cua per aconseguir una llauna de mongetes que una organització religiosa regalava a canvi de cinc minuts de sermó. Per això quan aquell matí va poder entrar a la Appleton Tower sense esperar-se ni un sol moment, va sentir que li mancava alguna cosa. La facilitat amb què va pujar els escalons, l’absència d’empentes i trepitjades, la sensació de no malgastar cap minut de la seva vida... Tot plegat li va resultar estrany. Retrospectivament, va anar recordant totes i cadascuna de les cues on havia participat i va poder comprovar que, lluny del que hagués imaginat mai, en tenia un bon record. Ell sempre hi havia participat d’una manera totalment activa: intentant establir relació amb els companys de davant, permetent que els altres es refugiessin parcialment sota el seu paraigües, esbufegant i assentint de tant en tant després de sentir algun comentari sobre la ridícula velocitat a la què el grup avançava... A més a més, gràcies a les cues havia tingut la oportunitat de conèixer l’Enrico, un estudiant italià amb qui compartia afinitats pel món del teatre i de les arts en general. En aquest cas, la (tristament inexistent) cua era per poder accedir a la Societies Fair; un lloc on cadascuna de les agrupacions d’estudiants informava als nouvinguts sobre les activitats que organitzava.
Tenia clar que volia unir-se a alguna societat: era un bona manera de conèixer gent durant la seva primera setmana, una bona manera de trobar el seu lloc en aquella nova ciutat. Passejant-se amunt i avall, intentava trobar-ne una que s’adeqüés a les seves necessitats. Va pensar en la Film Society, en la Poker Society, en la New Scotland Country Dance Society... però cap li va acabar de fer el pes. Mentre seguia buscant bel•ligerantment una societat amb què s’identifiqués, va veure’n altres de més estranyes: des de la Chocolate Society (un grup de gent que es trobava als bars i es dedicava a compaginar meticulosament la xocolata i la cervesa), fins a la Nightline Society (que disposava d’un telèfon obert les 24 hores per atendre els estudiants que es sentien sols), passant per la Dirty Weekenders Society (sobre la qual va preferir no informar-se). Va contemplar fins i tot la possibilitat d’incorporar-se a una societat més espiritual: va distingir-hi la Christian Action and Thought, la Christian Union (no es devien posar d’acord, va pensar ell) o la Islamic Society. Capcot, quan ja creia que tornaria a casa sense poder emplenar el seu buit existencial, una idea va creuar el seu cap. Va ser un moment revelador, pràcticament místic. No calia que s’unís a cap societat, ell mateix en crearia una. I així és com va decidir fundar la Queuing Society (la Societat dels que fan cua).
La idea li va semblar brillant de bon començament. Organitzarien trobades setmanals a diferents punts de la ciutat i començarien a fer cua. Potencialment, podrien dur les seves activitats a infinitat de llocs: des de a la cua d’un museu al centre de la ciutat fins a la cua d’una remota latrina situada enmig de les muntanyes. Qualsevol lloc era un bon lloc per poder fer cua. Més i tot quan va comprendre que per fer cua no calia ni tan sols un motiu. Algú va dir que el que importa no és arribar, sinó fer el camí; per tant, què importava si es dedicaven a fer cua tan sols per pur plaer? La recompensa per haver fet cua no arribava durant el “després” sinó mentrestant. Era un acte que permetia que tots els participants experimentessin una empatia descomunal envers els altres, ja que tots perseguien un objectiu comú. Estava completament segur que les relacions que els participants establissin donarien pas a fortes amistats o fins i tot a matrimonis. Quina sort que tenien aquells que en la seva vida normal es veien exposats a fer cues! Va començar a envejar (d’una manera sana) als conductors que havien de fer cua cada matí a les rondes de Barcelona, als afortunats que cada dos per tres tenien la sort de visitar l’INEM, als malalts que cada dia disfrutaven mentre esperaven per entrar a la consulta del metge... Ell, com segurament molts d’altres, no havia tingut aquesta sort. Però estava decidit a posar-hi remei. Col•lapsaria l’estació central d’autobusos d’Edimburg un dilluns a les 8 del matí i hi celebraria una cua-presentació per explicar detalladament a cadascun dels vianants quins eren els valors que la seva societat fomentava. Buscaria nous adeptes que l’ajudessin en les tasques de difusió de la societat. Fins i tot va pensar en editar una espècie de butlletí mensual (per el que s’hauria de fer cua durant una tarda sencera) explicant a tots els membres diferents tècniques sobre l’art de fer cua.
Va dirigir-se cap a la sortida de l’Appleton Tower content i feliç de, per fi, haver trobat el seu lloc.
|
|
|
|
|
Bon conte!
Yáiza | 12-01-10 | Valoració: No valorat
| |
He quedat una mica perplexa llegint-lo, però si tenim present que en aquesta vida hi ha gent per tot, deixa de ser absurd i tot! De vegades els humans tenim conductes ben estranyes, i penso que si ens algú s'ho mirés "des de fora", ens prendria per bojos. Però bé, nosaltres seguim immersos en la societat i en tot el que comporta, no ens adonem de res, i tan feliços!
M'ha fet molta gràcia trobar-te aquí a RC (he vingut enllaçada des de la web!), llàstima que no hi tinguis més relats penjats!
Sort i fins aviat! |
|
Inesperat, atraient, revel·lador
Ivan G Serra | 17-10-08 | Valoració: 8
| |
Espero llegir més relats teus, que engresquin a seguir llegint i a interessar-se per saber qué passarà a la linia següent, que és el que experimentat amb aquest.
He trobat genial la finíssima ironia que es pot despendre d'aquest relat, la sàtira social de les conductes quasi automatizades que fem sense gairabé adonar-nos i la presa se consciència d'aquestes conductes. Sabem realment el qué fem i les implicacions de cada acte? Sabem que deixem de fer quan fem alguna cosa? Pensem realment el que fem o ho fem perqué toca i prou? Ens acontentem amb el que ens ofereixen, o proposem altrernatives per millorar la nostra societat? Totes aquestes preguntes m'han vingut al cap llegint el relat.
Merci per ajudar a obrir els ulls, alhora que per aportar una gran dosi d'il·lusió i sentit de l'humor.
Un lector agraït. |
|
La vida a les cues.
Avet_blau | 14-10-08 | Valoració: 10
| | El temps de vida a les cues,
on el subconscient flaira, mira i empenta,
per coneixer mes dels altres.
La cua es el lloc ideal per relaxar-se,
i mirar rostres, cares , expresions,
pentinats colors olors,
idiomes , insults, agresions;
una escola barata però autèntica.
desgraciadament o afortunadament,
pasem força vida fen cues.
Avet |
"egància", ay ostres!
allan lee | 14-10-08 | Valoració: No valorat
| | Elegància volia escriure, naturalment!
a. |
Jaaa, que bo!
allan lee | 14-10-08 | Valoració: 10
| | Un relat esperpèntic i no obstant real com la vida. Una filosofia existencial: que més dona el que es busca, el què importa és ara mateix. Com anar a buscar bolets: l'excusa perfecte per uns catalans que em de treure profit fins del lleure. De debó que m'encanta el relat. No soc amiga de posar nota, però veig que es el teu primer relat aqui, o sigui que et dono una "empenteta"; eis, i perquè està escrit amb estil i egància, a banda l'humor. Benvingut!!
a. |
Melancolia
vetarocas | 14-10-08 | Valoració: No valorat
| | Entretingut i molt ben escrit. Un to nostàlgic i absurd. De vegades no ens qüestionem l'absurditat.... ho hauriem de fer més sovint. Apendriem coses noves.
De tot s'en pot arribar a fer un art, i de fet, els anglesos, de les 'queue' en fan tot art. On si no podreu trobar 'queues' tan organitzades, estructurades i harmonioses sino allà? Aqui segur que no! |
|
|
|
|
|
| |  | | Relats publicats: 1 | | Comentaris dels lectors : 6 | | Valoració de l'autor : 8,25 |
|
Bon conte!
Yáiza | 12-01-10
He quedat una mica perplexa llegint-lo, però si tenim present que en aquesta vida hi ha gent per tot, deixa de ser absurd i tot! De vegades els humans tenim conductes ben estranyes, i penso que ... | Inesperat, atraient, revel·lador
Ivan G Serra | 17-10-08
Espero llegir més relats teus, que engresquin a seguir llegint i a interessar-se per saber qué passarà a la linia següent, que és el que experimentat amb aquest.
He trobat genial la finíss ... | La vida a les cues.
Avet_blau | 14-10-08
El temps de vida a les cues,
on el subconscient flaira, mira i empenta,
per coneixer mes dels altres.
La cua es el lloc ideal per relaxar-se,
i mirar rostres, cares ... |
|
|
|
