| |
|
|
| Vomitada (poema?) | |
Un relat de Eulàlia (20-06-2009) |   "Escriure poemes dient el que penses, per exemple,<br/>
és poc saludable i políticament incorrecte."<br/>
|
|
290 Lectures
| 5 Comentaris
| 2 Vots | Valoració de 10 |
 |
ot el que toco és insegur i eteri.
Jo voldria, si pogués, si vinguessis...
Si el dofí vomités temps
i les campanes nedessin...
Les finestres de casa
tenen teranyines i no m’ha servit de res
estudiar gramàtica per enamorar-te.
Ara podria dir: “el meu silenci
festeja amb el mode subjuntiu
mentre, flèbilment, t’espero”.
I a tu et seria igual que digués
subjuntiu o condicional
perquè mai has entès
que t’escrigués paraules boniques,
més aviat t’han semblat carn de diccionari
amb gust de sugus. Ja ho sé, ja,
a ningú no li agrada que el converteixin
en una metàfora, i menys encara si és tan dolenta.
Et deus pensar que et vull dir lleig, inútil
o recargolat. I no sé perquè insisteixo tant
a parlar de pètals de roses i de molsa,
de sots magmàtics i de projectils erèctils,
de sexes perduts entre boques políglotes.
No sé per què.
Si en realitat és molt més fàcil demanar-te
que fem l’amor ara i aquí, que ben bé que t’ho passaves
mirant-me el cul. O dir-te que sempre que et veig
t’imagino despullat perquè ningú ha nascut de pedra,
ni tan sols tu.
I és ben trist que t’hagi convertit en un símbol,
en una paraula rígida de síl•labes i fonemes,
en una miserable desinència de condicional,
sobretot perquè t’he estimat a les palpentes,
sense llàtzer ni condicions i m’era igual
que portessis banyador o pijama de quadres
per somiar-te. Em sento idiota.
Intentant treure’t la roba m’he acabat despullant jo.
I als blaus del genoll m’hi veus les mancances
de tantes vegades que m’he pensat que la vida
era anar esquivant revolts. Mirar telesèries
m’ha afectat tant que els poemes que escric
no tenen forma de res. I de vegades em sembla
que un dia em vindràs a buscar per agafar un avió,
que el meu cos et semblarà bonic i útil
-potser més que tanta paraula barata-,
que deixaràs de tenir por d’aquell portal
de records que ni tan sols vam escombrar.
També sé que sóc al•lèrgica a la pols
i que quant més m’ofega la visió
de les espardenyes que portaves aquell dia
més penso que t’hagués acompanyat
a ballar sardanes o a no ballar res
si m’ho haguessis demanat,
i això que sempre he trepitjat la gent
a mitja cançó i de sentit del ritme
en vaig més aviat escassa.
Vuit del vuit de dos mil vuit,
quin final tan patètic
tu i jo ballant sardanes,
o no ballant res,
mirant-nos les sabates
brutes de pols i de mentides.
O per patètic això d’ara
que no sabem dir-nos ni vés-te’n,
adéu siau i fins un altra,
i que malament que escrius, nena,
que a mi amb paraules no se’m compra,
encara que de vegades et digui que escrius bé
hi ha coses que s’encenen de mig ventre avall
i no s’hi pot fer res. Patètic això d’ara, sí,
ara que sé que mai has tingut banyador
ni has portat pijama de quadres.
Ara que sé que tot el que toques
és sòlid i compacte i que conjugues
en present d’indicatiu amb el subjecte ella,
que no sóc jo. I que bonics que són els discursos
sobre l’amistat i les paraules, sobretot això,
que boniques són les paraules quan les mires
com una obra d’art trivial i desfasada.
Que senzill quan no saps que a darrere
hi ha unes mans insomnes o un batec
sense sang que les escriuen.
Unes mans que escriuen en subjuntiu
o en condicional perquè saben que l’amor
incondicional no s’acaba mai,
i que estimar-te, de vegades, es fa massa cansat.
Les persones –les mans- també diuen mentides.
Dir la veritat no ho soluciona tot.
Escriure poemes dient el que penses, per exemple,
és poc saludable i políticament incorrecte.
Resulta tan pràctic dir coses com
“t’enyoro amb l’ànima làbil i entotsolada”
perquè no m’entenguis... O seguir inventant finals
des de les teranyines de la finestra de casa,
mentre tu, de lluny, t’ho mires en silenci...
Massa sinceritat de cop. Sobredosi de franquesa.
Al cap i a la fi, amor meu, tanta paraula mata.
I és ben trist haver de mentir fins i tot
per posar punt i final a una història
sense principi.
|
|
|
|
|
Un gran poema!
Leela | 30-06-09 | Valoració: 10
| | M'agraden els poemes que deixen en cada paraula part de la vida del que l'escriu, i aquest sens dubte n'és un. Un poema que sap trobar el seu ritme gràcies a les paraules utilitzades, a cada vers, a cada reflexió. Un poema amb humor súbtil, àcid i agut. M'ha agradat molt! N'espero molts més ;-D
Benvinguda Eulàlia, i no paris d'escriure!! |
Ben clar,
sulfuric | 21-06-09 | Valoració: 10
| | | i tant que és un poema! per més que diguin el puristes, fer poesia no és enllaçar paraules amb rimes més o menys aconseguides. Poesia és dibuixar grafíes que transmetin sensacions. I el teu no és un dibuix, és una fotografia de emocions. |
...
indefinida | 21-06-09 | Valoració: 10
| | Gràcies per vomitar poemes tan directes.
Salut! |
Que bonic
Cargolsalalluna | 21-06-09 | Valoració: No valorat
| | M'ha agradat molt. Quina història tan trista... i a la vegada li has posat la comèdia necessària per fer-ho amable.
Benvinguda a RC
Salisalut!!!! |
Per mi és poema.
onatge | 20-06-09 | Valoració: 10
| | Eulàlia, jo no sóc ningú, però et diria i et dic que no deixis mai d'escriure malgrat la insensibilitat de qui t'escolti o et llegeixi. Tornaré, ara no puc, me'l vull llegir a poc a poc anant desgrnant les metàfores -que a mi personalment m'encanten-.
Salut.
onatge |
|
|
|
|
|
| | | Relats publicats: 4 | | Comentaris dels lectors : 10 | | Valoració de l'autor : 9,29 |
|
Un gran poema!
Leela | 30-06-09
M'agraden els poemes que deixen en cada paraula part de la vida del que l'escriu, i aquest sens dubte n'és un. Un poema que sap trobar el seu ritme gràcies a les paraules utilitzades, a cada vers, a c ... | Ben clar,
sulfuric | 21-06-09
i tant que és un poema! per més que diguin el puristes, fer poesia no és enllaçar paraules amb rimes més o menys aconseguides. Poesia és dibuixar grafíes que transmetin sensacions. I el teu no és un d ... | ...
indefinida | 21-06-09
Gràcies per vomitar poemes tan directes.
Salut! |
|
|
|
