De vegades, la vertadera essència de les coses viatja en transport públic. Confiant la nostra sort o dissort a un desconegut que condueix o a un mecanisme automàtic, ens abandonem al somieig de la dispersió, a l'evasió que reflecteix la mirada perduda. No cal ésser psicòleg per descobrir uns ulls que no veuen, si no és cap endins. El recorregut de la pupil·la, amunt i avall, a dreta i esquerra no demostra necessàriament una atenció desperta. Pot haver-hi fàcilment una desconnexió entre la sensació i la percepció. Es tracta doncs, com en una nina russa, d'un viatge dins un altre viatge propiciat per la repetició constant del desplaçament diari.
I en què pensa una persona quan es troba en aquest estat gairebé hipnòtic? Ocasionalment he fantasiejat amb les possibles cavil·lacions d'alguna persona determinada i anònima. No n'he tret mai res. No deixa d'ésser un exercici de badoqueria insubstancial, tan escàs com recomanable en un món de presses com l'actual. Què en podem saber d'algú, no ja un home o una dona que ens siguin completament desconeguts si no dels nostres pares, dels nostres fills, de les nostres parelles, dels amics, dels companys de feina? Podem deduir, sí, comportaments futurs a través del coneixement que ens proporciona l'experiència, tot i el risc evident de que ens surtin amb un ciri trencat. Però què en sabem del que els hi passa pel cap, de les seves cabòries, dels seus patiments interiors, de les seves fantasies i les seves frustracions?
Simon i Garfunkel varen compondre una cançó bastant notable que es titula “I am a rock” Aquest tema pot ésser un dels més pessimistes i desesperançadors que el duet americà va cantar al llarg de la seva carrera, però també és un reflex fidedigne de la nostra societat d'individus solitaris i desconfiats. Parla d'una persona que decideix tancar-se en si mateixa per protegir-se de qualsevol fracàs sentimental o emocional i que evita qualsevol contacte amb amics i familiars. Llegir la lletra traduïda de l'anglès és una pura meravella però voldria destacar, per la seva importància i capacitat de síntesi, la tornada que diu: “I am a rock, I am an island” (Sóc una roca, sóc una illa) i la darrera frase de la cançó, com a resum: “And a rock feels no pain; and an island never cries” ( I una roca no sent el dolor; i una illa no plora mai)
Qui no s'ha imaginat què pensa la gent cuan no parla? Qui no coneix persones que la vida els ha tranformat en illes?
què seria la vida sense poder imaginar?
com ho fariem si no hi hagues persones que no parlen? com ho fariem sense relats com el teu que ens transporta, i ens fa imaginar.....?
Un text elegant... Vladimir | 16-11-09 | Valoració: No valorat
... i suggeridor, d'aquells que deixen ressonàncies un cop l'has acabat de llegir. Ara em costarà viatjar en tren o metro sense pensar-hi! L'enhorabona!
Vladimir.
La resposta és clara jam malson | 14-11-09 | Valoració: No valorat
No sé si tots plegats acabarem sent roques o illes, però del que estic segur és que a ningú li interessa la vida del veí si no és que se’n fa una pel·lícula i aquesta arriba a ser un èxit.
Jo intento conèixer la gent que m’envolta, i la veritat és que quant més els conec més m’agraden els seus gossos (cançó dels Pets).
La resposta és clara: Qui vulgui saber què els passa a la gent, que no perdi el temps fent exercicis de badoqueria insubstancial. No som tots tan extravertits? Doncs que pregunti, ben segur que trobarà respostes (que li agradin o no, ja és una altra història).
Marees franz appa | 10-11-09 | Valoració: No valorat
Això de les nines russes em recorda una cançó també, de Serrat, en què el narrador es queda embadocat amb una bellesa en el metro. Aquesta capacitat d'embadocar-se amb la belles superficial, molt sovint -o almenys a mi em passa- ens duu igualment a pensar en què hi trobaríem si poguéssim esqueixar el vel i la barrera del contacte purament visual i aprofundir en l'interior de les persones que ens envolten. Com bé dius, no en traiem res. També és ben cert que no coneixem bé ningú, no ja un estrany, si no fins i tot els que creiem més íntims. Com he dit en algun conte, ningú no coneix ningú.
Tanmateix, estic segur que això no ens ha de dur a l'extrem de l'isolament i la renúncia a la comunicació, i a l'amor, que no deixa de ser el més alt nivell d'apropament a un altre. Ara fa 20 anys que ha caigut el Mur. I prop de 30 que els Pink Floyd van fer el seu propi mur, un mur que no era símbol de divisió entre règims -encara que potser oprtunistament Waters ho volgués associar-, sinó un mur paranoic, un tancament absolut en si mateix.
Sí que sembla que hi avancem, en contra de la propaganda triomfalista d'aquests dies en nom de la llibertat, etc, cap a un individualisme exacerbat i antisolidari. Però bé... el mateix Waters acabava els seus concerts al Berlin sense murs amb una cançó afegida que deia: la marea està canviant. I jo crec que canviarà.
Salutacions,
franz
molt gran, Copèrnic. Les paraules justes, esglaonades, per dur-te allà on a vegades hem d'estar per no sentir dolor i d'on a vegades hem de fugir per viure un poc més intensament allò que en alguns casos oblidem. Molt ben escrit.
Potser el poema d'en John Donne és l'antítesi de la cançó d'en Simon & Garfunkel.
Salisalut!!
Ai, mare! rnbonet | 05-11-09 | Valoració: No valorat
...tota la parafernàlia de 'besar el culs' a RC, i estant d'acord amb el fons de l'article (tancament interior) intentaria fer frases contràries a les de la cançó
que defenses;
*les illes ploren. I molt! Dis-li ho a Menorca, només per citar la més propera de les habitades.
* i ploraren les Columbrets, víctimes del tir 'acrobàtic' de l'armada i de l'aviació més de vint anys.
* i no som roques. I n'estem fins els collons de tanta injustícia, tanta caradura i tant d'enriquiment fent valer elss nom de 'democràcia', 'lliure mercat'... i la 'figasatia' combinades anmb poders: polítics, econòmics,fàctics, eclesiàstics,...
Saps què? Que ja està bé!
Bo, xicon! Fins l'altra! I salut i rebolica!
Malgrat... rnbonet | 05-11-09 | Valoració: No valorat
...tota la parafernàlia de 'besar el culs' a RC, i estant d'acord amb el fons de l'article (tancament interior) intentaria fer frases contràries a les de la cançó
que defenses;
*les illes ploren. I molt! Dis-li ho a Menorca, només per citar la més propera de les habitades.
* i ploraren les Columbrets, víctimes del tir 'acrobàtic' de l'armada i de l'aviació més de vint anys.
* i no som roques. I n'estem fins els collons de tanta injustícia, tanta caradura i tant d'enriquiment fent valer elss nom de 'democràcia', 'lliure mercat'... i la 'figasatia' combinades anmb poders: polítics, econòmics,fàctics, eclesiàstics,...
Saps què? Que ja està bé!
Bo, xicon! Fins l'altra! I salut i rebolica!
Bona introspecció! Mercè Bellfort | 30-10-09 | Valoració: No valorat
Mirant des de fora cap endins és com entrar en una cova a on no saps què t'hi pots trobar. És un gran misteri. Amb les paraules justes has fet una reflexió molt pròpia d'una persona observadora/ badoca que intenta apropar-se a la ment inabastable de l'ésser humà. Molt encertat en la tria de la lletra del duet californià. Qui sap si ella t'ha inspirat el teu relat i, per tant, es podria llegir del final cap al principi. Tant se val! El què importa és el contingut que has transmès al més pur "estil copernic"
Senyor Roca, desitjo que el seu cognom no influeixi en res del què s'anomena en aquest assaig.
T'envio uns petons ben flonjos.
Mercè
En la profunditat de l'ésser... angie | 29-10-09 | Valoració: No valorat
Has escrit un text que em sembla preciós. Sempre m'ha agradat treure suc a les lletres de certs cantautors. I tu, amb dues frases, has bastit un assaig intel.ligent, perspicaç i alhora ingenu, agafant un personatge anònim al començament, que podria ser qualsevol de nosaltres en la mateixa situació i duent-lo a un graó més alt, on s'allotja ocasionalment la filosofia. Molt bé!.
Petons!
angie
un gran escrit darkman | 24-10-09 | Valoració: No valorat
sí, senyor, i amb unes referències per pensar-hi i per debatre, una bona cançó per un melorepte, i ara que he pogut entendre millor la lletra, senzilla i comprensible, però com el teu relat, prou profund per pensar-hi una estona. Realment, què en sabem del que ens envolta? Som roques, en veritat, que es desplacen en mans de desconeguts a qui ens oferim sense ni pensar-hi, i aquell conegut que veus tots els dies, encara no li hem regalat ni un bon dia, senzill.
Una bona i profunda sensació de "dejàvu" el teu article, et felicito, i et deixo la cançó, amb subtítols, per a gent com jo a qui cal una mica d'ajut amb l'anglès.
Una abraçada.
Fantàstics pensaments, copernic! Xantalam | 23-10-09 | Valoració: No valorat
M’ha agradat tot d’aquest text, l’inici, en el que a partir d’una observació vas traçant un seguit de pensaments molt interessants. En el segon paràgraf introdueixes un tema pregon i engrescador: fins a quin punt coneixem els que ens envolten, si no sabem amb certesa el que pensen. I el final ens recordes aquesta cançó; per cert, una cançó preciosa, que l’he tornada a escoltar, i et deixo això:
I have my books
and my poetry to protect me
PS Intentaré no trigar tant en passar pel teu espai, i llegir-te, però jo i el temps estem en guerra i no tinc gairebé treves.
Una abraçada.
ensenyar o amagar 4punts | 22-10-09 | Valoració: 10
és una mania que compartim els que ens agrada legir i escriure, aquesta de fixar-nos en persones desconegudes i inventar tot un món nascut d'un gest o un posat. en tot cas em sento molt identificada amb això que expresses- d'una manera poètica- i aquesta menció a tal cançò trista que no coneixia. segur que l'he escoltada, però no en sabia la lletra. la cosa, com sempre, és clara: o vius i sents el dolor i el goig, o et tanques a la cova per por de sofrir. Suposo que tots fem servir les dues estratègies una hora o l'altra. Un plaer llegir-te, salutacions
S.
Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat
Qualsevol aportació és més que benvinguda:
Em dic Enric Roca Perich i vaig néixer a Portbou l'any 1958. La meva experiència literària va començar fent algunes poesies i relats als vint anys. Actualment publico sense dia fixe en el Diari de Girona i evidentment també a Relats en català.
Aquest ha estat el meu "annus mirabilis". M'ha publicat dos relats en el llibre de microrelats de RC "Floreal Garcia" i "El món als seus peus". Juntament amb en la Carme Cabús, en Jeremies Soler i en Brumari formo part del llibre "El mossen de les putes i tretze contes més" amb "Sagetes en la nit". D'aquí poc sortiran dos llibres de fotografies "Dins del Baix Empordà" i "Ter avall" que portaran textos meus: "Colomers", "Rocacorba" i "Els Àngels" i abans d'acabar l'any presento el llibre de Moisès de Pablo i Joaquim Ruiz "El mayor secreto de la humanidad" a Portbou.
I encara, de vegades,em queixo.
Definitivament, sóc burro!!
El meu correu és erocaperich@hotmail.com
Els lectors comenten
Imaginar.... Fada del bosc | 19-11-09 Qui no s'ha imaginat què pensa la gent cuan no parla? Qui no coneix persones que la vida els ha tranformat en illes?
què seria la vida sense poder imaginar?
com ho fariem si no hi hagues per ...
Un text elegant... Vladimir | 16-11-09 ... i suggeridor, d'aquells que deixen ressonàncies un cop l'has acabat de llegir. Ara em costarà viatjar en tren o metro sense pensar-hi! L'enhorabona!
Vladimir.
La resposta és clara jam malson | 14-11-09 No sé si tots plegats acabarem sent roques o illes, però del que estic segur és que a ningú li interessa la vida del veí si no és que se’n fa una pel·lícula i aquesta arriba a ser un èxit.
Jo int ...
