Empetiteix els ulls per fitar l’horitzó. El seu pit s’eixampla en un sospir gegantí, mirar la llunyania sempre li ha produït una certa basarda que se li enganxa dins de la caixa toràcica, com una paparra molesta, sobretot en vespres com aquest. Les femelles adultes encara no han aparegut. Són a la feina, cercant l’aliment que ajudarà la família a viure uns dies més, avui triguen molt, comença a fer-se tard. Ja feia estona que havia tornat d’inspeccionar tot el perímetre dels seus dominis, deixant el seu avís per a correcamins sense família. La canalla jugava estirada pel terra polsegós sota d’un arbre, el tros on s’havia arrecerat amb els seus de la calor.

Va obrir la seva immensa boca, i un bram va dominar tot el territori, calia fer saber a qualsevol intrús passerell que aquells eren els seus quarters de descans. Els menuts havien deixat de jugar en escoltar el crit del pare, però en veure que seguia descansant a l’ombra de l’arbre gran, varen seguir amb els seus jocs infantils. El més gran de la colla s’havia atansat a les barbes del pare, i hi jugava amb les seves urpes poc afilades. Tampoc gosaria fer-li ni la més mínima esgarrinxada, no calia posar a prova el seu humor, de normal pacífic.

Avançava el capvespre amb rapidesa, ensumà l’aire per si sentia les mares que encara no havien tornat. El rei de la casa no mostrà cap intenció de neguitejar-se, observava els canvis en el cel; dels colors vius del dia, passava a tonalitats més apagades bora la nit. De l’or viu i intens del migdia, als blaus i morats del capvespre rutilant, on una gran bola flamígera havia desaparegut llepant l‘horitzó de la plana.

Dominava una llum somorta, i mentre la lluna esperava el seu torn, les mares arribaren, la quitxalla surti a rebre-les amb alegria. Avui no havien tingut sort, potser demà, si s’atansaven més a la vora del riu. Allí els seria més fàcil aconseguir una pressa, algun nyu malalt, o vell potser, que els faria oblidar aquell rau-rau de l’estómac buit.

La gran lleona mare aparta el menut que jugava amb la barba del rei, amb tant sols uns petits esgarips per atemorir-lo. El cadell obeí les intencions i senyals de la mare caçadora. El senyor saluda amb afecte la gran dama, la reina.

—No hem tingut sort, rei meu.
—Ens fa cuitar alguna nosa?
—Saps que no.
—Tenim reserves, encara.
—Però els menuts han de menjar alguna cosa, aviat.
—Sempre que jo estigui satisfet.
—Demà ens arribarem fins el gran riu.
—A tocar dels humans!
—No hi ha res que ens faci patir, ara.
—Cert, d’ençà que no ens disparen amb els pals de foc...
—Ara encara ens disparen, si més no, ens apunten amb unes armes que no són de foc.
—Les he observades, no són perilloses, aquells estris menuts que brillen amb el sol, però els humans més foscos encara porten pals de foc.
—Fa moltes llunes que no els utilitzen.
—Doncs, aleshores, no patirem pel menjar, els humans ens donaran alguna cosa, segurament.
—Els agrada tenir-nos contents... juguem una estona...
—Vols tenir més boques per alimentar...?

El rei observa el cel, la volta immensa on les constel•lacions fan pampallugues en aquesta nit que, de sobte, ja ha envoltat la família, la tribu.

La seva reina li llepa la sotabarba, sap com li agrada en ell. A recer de l’arbre gran de la sabana, un aire fresc els eriça la pell a tots dos. Sentint-se afalagat, el rei de la casa tanca els ulls i deixa rodolar el seu cos amb ganes de jugar.