| |
|
|
| Insomni | |
Un relat de Marta Abelló Saura (28-11-2009) |   Relat finalista del Concurs de Narrativa Literària Mercè Rodoreda (2002). <br/>
Publicat al llibre "Sota el signe de l'aigua i altres narracions." Publicacions de l'Abadia de Montserrat.<br/>
|
|
344 Lectures
| 3 Comentaris
| 0 Vots | Valoració de 9 |
 |
esprés de sopar un brou i les restes de conill del migdia, en Mingo es ficà al llit escoltant com queia la forta pluja. Cobert amb només un llençol, pregava al cel que no es malmetessin els sembrats, que no s’espatllés la fruita. La seva dona, la Cinta, ja feia estona que dormia com una soca i de tant en tant deixava anar esbufecs i forts roncs que ell tractava de portar amb resignació: després de tot feia quinze anys que dormia amb ella i des del primer dia que havia roncat. No era la primera nit d’insomni per culpa seva...
En Mingo va sospirar, va atansar-s’hi i li va estrènyer una mica el braç per veure si es tombava i callava una estona, però no hi havia manera. Entre la pluja i la Cinta estava vist que aquella nit no dormiria; però ho necessitava i bé que ho sabia ella, doncs a l’endemà havia de carregar la somera per dur al poble els pernils. Faria una pausa per fer un mos a la fonda de Cal Cisco, però segur que la seva esquena es ressentiria i la seva cama, la dreta, la que va ferir un caçador maldestre, li donaria una altra mala nit després d’anar tot el dia amunt i avall.
Amb gest de desesperació va acomodar el seu coixí, es tombà cap a l’esquerra i observà la dona, esbufegant com un cavall. A vegades li venien ganes d’escanyar-la; a més, aquells viatges els hauria de fer ella, grassa i forta com estava. Però, gosaria demanar-li?
La pluja tamborinava contra la finestra i també contra la teulada que aviat hauria de revisar. En Mingo sospirava mentre els sorolls el martiritzaven: Clinc, clinc, clinc... Buf! Buf! Ngrrrrr... Ngrrrr... Tintineig de pluja, esbufecs, roncs... Déu meu, Senyor, quina nit! L’home es delia per dormir una mica, per això es tombava cap a un costat i després cap a l’altre; es posava cap amunt i cap avall. El coixí l’ofegava i ja tornava a ser cap amunt. Es treia el llençol de sobre i es tornava a tapar. A tot això, la Cinta ni immutar-se. Tenia un son tan profund que era digna d’enveja. En Mingo es preguntava com podia dormir així a les nits si cada tarda es regalava unes migdiades de mil dimonis. Era mandrosa com ningú, però per sort feia un cap-i-pota com ningú en aquest món, sí senyor.
La imatge de la menja va obrir-li la gana, i com que no aconseguia dormir, va baixar a la cuina. Al rebost hi va trobar fuet i com que ja li va semblar bé, l’acompanyà amb un tros de pa morè una mica sec. La Cinta, seguint els seus mandrosos costums, no feia pa cada dia com a ell li hauria agradat. En fi! Clavà una forta queixalada al fuet i tallà el crostó per acompanyar-lo. I bé, un glop de vi del porró tampoc hi aniria malament, així que mos rere mos i glop rara glop, assegut vora la finestra, distret amb la tempesta, va acabar el fuet i el pa, però com que de vi encara en quedava, va continuar fent anar amunt i avall el porró. La beguda l’adormia; el feia somriure i l’adormia. Què bé... A la fi podria aclucar els ulls ni que fos una estona.
Un gran llamp espetegà com una bomba sobre la casa, però en Mingo quasi ni se n’adonà embriac com estava. Poc a poc, el seu cap va anar caient enrere i així el va trobar, amb la boca oberta, la seva dona.
La Cinta, que quasi ni es movia a les nits –el seu pes tampoc és que li deixés gaires llibertats de moviments-, havia obert els ulls enlluernada pel gran llamp que semblava haver caigut enmig de la cambra. Tot i l’ensurt, no va fer res més que atansar una mica el braç per sentir el cos del seu home, però ben aviat va adonar-se de que allà no hi havia ningú més que ella. De sobte, recordà el llamp que acabava de caure, i un mal pressentiment la va esgarrifar.
L’escala que conduïa al pis de sota estava a les fosques, i la dona, que tenia mala vista des de ben petita, va errar en el pas mentre baixava i ho va acabar fent rodolant. Dolguda, amb la camisa de dormir esquinçada i amb un peu que la feia gemegar de dolor, avançà a les palpentes el que quedava de passadís fins arribar a la cuina. Entre les ombres, endevinà la figura d’en Mingo, que s’estava a la cadira quiet, amb la boca oberta, com mirant fixament el sostre. La dona, vés a saber si confosa per no trobar al seu marit al seu costat essent l’hora que era o confosa pels cops que havia rebut en caure escales avall, va creure que en Mingo era mort, i sense atansar-s’hi per comprovar-ho –li horroritzava el fet de pensar en tocar la seva carn freda i veure les ninetes fixes dels seus ulls- va sortir com esperitada de la casa per demanar auxili als veïns.
Amb la tempesta en ple apogeu, amb les costelles dolgudes, un peu que començava a inflar-se i els seus cent trenta-cinc quilos a sobre, no era gens fàcil avançar. El Xato, el seu gos perdiguer que no hauria sortit de la seva caseta ni per tots els ossos del món, la va sentir queixar-se quan al ensopegar amb una branca oculta pel fang, va caure dins la sèquia, plena a vessar. Ja no la va sentir més.
Quan en Mingo, amb la boca seca i marejat, va despertar, el sol ja entrava per la finestra de la cuina. Havia d’afanyar-se, doncs tenia molt per fer. Però, i la Cinta? No hi era a la cuina i tampoc a la cambra de dalt, ni al galliner ni a les porqueres. Ma, noi! On s’haurà ficat? Renegava pel baix mentre anava carregant la somera de pernils. No podia perdre més temps buscant la dona, així que enfilà pel camí del poble seguit pel Xato, com sempre.
No havien caminat ni cent metres que el gos va aturar-se. Amb lladrucs curts i intermitents, assenyalà un tros de roba que surava a l’aigua de la sèquia: era el mocador vermell amb que la Cinta es lligava els cabells quan dormia. No podia ser. La Cinta, ofegada...? El cor li va fer un salt i davant seu van aparèixer enlluernants espurnes sobre un fons negre, un fons fosc i profund... En Mingo es va desmaiar, va caure de bocaterrosa sobre el fang. El Xato, assegut al seu costat, se’l mirava, fins que va decidir-se a llepar-li la galta. Aleshores l’amo va despertar sofrint terribles fiblades de dolor al cap i a les temples. S’incorporà, i en veure la somera mirant-lo amb ulls lleganyosos, va recordar que es feia tard. Va agafar les regnes de l’animal i emprengué la caminada deixant enrere el mocador vermell i el record de que la Cinta havia caigut a la sèquia.
En arribar a la fonda d’en Cesc, va lligar la somera i el gos vora l’ombra d’un dels dos pins i va descarregar tres dels quinze pernils que hi duia. Com sempre, enganxat rere la barra, hi era l’amo, mentre el seu fill netejava les quatre taules que hi havia.
-Ep, Mingo!
-Ep! –va respondre aquest, encara més parc en paraules que l’altre. Va posar sobre la barra el pernils i mentre el Cesc anava a buscar els diners a la cambra de dins, va demanar al fill, que fregava les taules com si li anés la vida, alguna cosa per aclarir la gola.
El noi no va dir ni que si ni que no, però passà rere la barra d’on va treure un got i l’omplí de vi, un vi fort, dels bons. En Mingo acompanyà la beguda amb una llesca amb pernil, i abans de fer la primera mossegada, s’obriren les portes del local i varen aparèixer dos guàrdies civils. En Cesc, que en aquell moment pagava la comanda del Mingo, va empassar saliva, doncs era la primera vegada que l’autoritat entrava a casa seva. Ma cagu´n..!, va exclamar-se per dins mentre el cor començava a colpejar-li el pit. Al magatzem tenia dues caixes plenes de tabac de contraban. Li cauria el pèl!
Però el guàrdies civils, que no van acceptar el cafè que se’ls va oferir, només volien avisar de que s’havia trobat el cos d’una dona encara no identificada. Semblava ser que l’havien mort a cops. Ma, noi!, exclamà en Cesc mentre el seu fill obria els ulls com taronges. En Mingo va fer un bon glop de vi i guaità de fit a fit els guàrdies sense dir res, observant els seus impecables uniformes. L’escalfor del vi a la seva gola li feia entrar una bona soneta. Havia dormit tant poc aquella nit per culpa dels roncs de gos de la Cinta! Cansat i emprenyat bevia, menjava i escoltava les preguntes que els guàrdies feien al Cesc fins que els va veure, per fi, marxar de la fonda.
Aleshores i de sobte, li va esdevenir mal de ventre. Mentre s’aguantava els pantalons i corria cap als lavabos podia percebre un estrany neguit que li pujava com un corc des de l’estomac fins a la gola. El cap li rodolava mentre era assegut a la tassa, ben marejat. Moments després, s’acomiadava amb un gest adust d’en Cisco i agafava les regnes de la somera per acabar de repartir els pernils que li quedaven. En Xato el seguia, però aquell dia no s’aturava als marges per olorar rastres de conills. No s’aturava perquè vigilava els ulls de l’ amo, uns ulls que li feien por.
La llum del sol minvava i s’anava perdent dins la tarda. Amb la feina feta i els budells regirats, en Mingo tornava a casa. Les seves passes lentes i feixugues travessaven el caminet folrat de les margarides que tant agradaven a la seva dona. Cintaaaa!, cridava com feia sempre en tornar al vespre. Cintaaa!, la cridava mentre deixava la seva bossa plena de monedes sobre la taula de la cuina. On carai t’has ficat?, va insistir. Silenci. Casa seva era un cau ple d’un fred silenci.
Va asseure’s a la cadira i s’adonà de que la taula no estava parada, de que cap olla bullia al foc. Aleshores van tornar les fiblades que li martellejaven les temples. Va tancar els ulls i un torrent de negres imatges aparegueren davant seu. Aquella dona que havien trobat... Havia pogut estar capaç de...? No! Va cridar a la solitària cambra. No! El Xato l’observava, inquiet. Gemegà una mica i l’amo, que avui estava estrany i no li havia donat de menjar, li clavà una puntada de peu que el va dur prop de la porta. L’animaló no va tenir esma de queixar-se, i sortí de la casa amb el cap baix i el cor confús. Mentrestant, en Mingo mirava per la finestra. Cercava a l’exterior allò que maldava per trobar, allò que era dintre seu, a la seva memòria.
Va tancar els ulls ben fort i aleshores, com un llampec, el record d’un mocador vermell surant a l’aigua esdevingué un punyal feridor. Reculà, tractant de no caure. S’agafà ben fort a la cadira i s’hi va asseure, esbufegant. Però, què he fet! Què he fet, déu del cel!
Tremolós, va pujar a la seva cambra, i vestit, sense sopar ni res, va tractar de dormir, oblidar, però no ho va poder fer. Tres nits més van passar, però tot i que els roncs de la Cinta ja no hi eren, els ulls d’en Mingo, envermellits, no es tancaven. Durant el dia vagava com una ànima en pena, quasi sense forces per donar el menjar als garrins. No trobava al Xato per enlloc... tampoc menjava. La terrible incertesa enganxada al pit li anava corcant l’esperit, i així, amb tants dies sense dormir, sense menjar, la vida li va anar fugint fins que algú el trobà arraulit vora el llit, pàl•lid de mort. A terra, en un full, hi havia escrites unes paraules, una confessió que el jutge va haver de considerar, doncs en Mingo s’inculpava de la mort de la seva dona.
Anys després, la meva feina em va dur al poble on van succeir aquests fets. Després de les gestions que havia de fer m’hi vaig aturar a la fonda d’un tal Cesc i vaig sentir que l’amo explicava la història d’en Mingo als parroquians, uns nouvinguts a aquell bell indret.
Mentre l’escoltava i feia glops d’aquell excel•lent vi, vaig trobar semblances en la meva pròpia vida, atès que els roncs de la meva segona esposa també m’havien desesperat en més d’una ocasió. Però el que em va colpir més va ser que la vaig conèixer a l’hospital, on jo em recuperava d’una lesió de menisc i ella m’explicava que algú l’havia trobat lluny de casa seva, prop del mar, bruta, ferida i sense memòria. Era potser la meva Joana, la Cinta de la història?
En realitat tant m’ era. Vaig sortir de la fonda i vaig conduir fins a un indret solitari. Queia la tarda i les ombres m’envoltaven mentre treia del maleter el cos sense vida de la Joana i el llençava a la sèquia d’aquell poble allunyat de casa nostra. Vaig veure com el seu cos s’enfonsava, després surava i emprenia el viatge fins al mar. Per fi, per fi podria dormir, per fi marxaria l’insomni que patia des de feia dos anys, des de que vaig conèixer a la Joana i m’hi vaig casar. La Joana, la grassa Joana, la mandrosa Joana que mai no parava de roncar a les nits.
|
|
|
|
|
molt ben lligat tot plegat
Luard Boada | 07-02-10 | Valoració: No valorat
| | | paga la pena trobar relats així. Només em queda felicitar-te. |
wala!!
an_na | 10-01-10 | Valoració: No valorat
| | ostres quina impresió! molt bona la història i el final ben colpidor. m'encanta!!
et seguiré llegint ;) |
MARE MEVA!
Àfrica Alonso Bada | 13-12-09 | Valoració: 9
| | Que heavy...he flipat amb el final!
Enhorabona, crea molta tensió enserio.. |
|
|
|
|
| |  | | Relats publicats: 3 | | Comentaris dels lectors : 8 | | Valoració de l'autor : 8,5 | | Marta Abelló neix a Barcelona el 1972, tot i que viu en un poble del Vallès Oriental des del 1989. La seva activitat literària s’ha desenvolupat sobretot en el camp de la narrativa breu i la novel•la tot i que ha treballat altres gèneres. Molts dels seus relats han estat publicats en antologies, revistes i fanzines. Ha quedat finalista en tres ocasions del Concurs de Narrativa Mercè Rodoreda (1996, 2001 y 2002) amb els relats Lluny de tu, Katie Whitman e Insomni; guanyadora del premi Comarcal de Narrativa amb la novel.la Jo, Arbert Bernat, senyor del castell de Lliçà (2008); finalista del I Concurso Internacional de Cuento Breve Salón del Libro Hispanoamericano Ciudad de México amb el relat “Número dos”, 4rt premi del II Concurso de microcuentos “El dinosaurio” amb Cosas de niños (2009) i finalista de I Certamen de Microrrelatos de Terror Artgerust amb "Una noche en la casa Usher". Ha actuat como a mantenidora dels XXVII Jocs Florals de Lliçà de Vall.
La seva activitat com a blogger es desenvolupa al magazine literari "Los Manuscritos del Caos". |
|
|
|
|
|
